dimecres, 29 de desembre de 2010

Un web útil?

Just m'han comentat aquest web:

http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp

quina opinio en teniu (si el coneixieu) els que coneixeu millor aquesta mena de recursos?

De moment, però, l'incorporo al meu netvibes.

Ser o no ser (o sigui Estar)

Fixeu-vos:

L'argumentació ESTÀ malament
l'argument ÉS erroni.

És clar, suposo.
  • L'argumentació està temporalment malament, encara que alguns argumentaris (els del PP, per exemple) estaràn temporalment malament "por los siglos de los siglos y amen".
  • En canvi, l'argument és erroni i sempre ho serà, és  erroni per sempre, permanent. Esclar que el podem canviar, corretgir; però llavors serà un altre argument.
Ja ho deia Shakespeare: Ser o estar, aquesta és la qüestió. (Hamlet, versió Lluís)

* Nota, no és "amén", sinó amen, del verb amar i aquest post és divertit perquè es cap d'any, però el dubte és seriós i si teniu comentaris a fer, com sempre, seran molt benvinguts.

BON ANY

Una llista de llibres del 2010.

No feu cas del número entre parentesis. Aquesta llista ha estat confeccionada i publicada a un diari nacional.
Si teniu alguna recomenació, no dubteu en dir-ho, la meva pila de llibres per llegir encara n'acepta més.

1. Jordi Puntí, Maletes perdudes (141)
2. John Irving, L'última nit a Twisted River / La última noche en Twisted River. (96)
3. J. M. Coetzee, Temps d'estiu / Verano (75)
4. Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (67)
5. David Vann, Sukkwan Island (65)
6. Almudena Grandes, Inés y la alegría (56)
7. Paul Auster, Sunset Park (51)
8. Enrique Vila-Matas, Dublinesca. (51)
9. David Grossman, Tota la vida / La vida entera (47)
10. Pius Alibek. Arrels nòmades (45)
11. Rafael Argullol, Visión desde el fondo del mar (44)
12. Mario Vargas Llosa, El sueño del celta (42)
13. Steve Toltz, Una part del tot / Una parte del todo (41)
14. Ricardo Piglia, Blanco nocturno (41)
15. Gay Talese, Retratos y encuentros (39)
16. Umberto Eco. El cementiri de Praga / El cementerio de Praga (38)
17. Philip Hoare, Leviatán (31)
18. Eduardo Mendoza, Riña de gatos (31)
19. Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700 (31)
20. Alice Munro, Massa felicitat / Demasiada felicidad (30)
21. Josep M. Castellet, Seductores, ilustrados y visionarios (29)
22. Thomas Pynchon, Contrallum / Contraluz (28)
23. Per Petterson, Yo maldigo el río del tiempo (25)
24. John Banville Els infinits / Los infinitos (25)
25. Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado (23)
26. David Glattauer, Contra el viento del norte (23)
27. Vasili Axionov. Una saga moscovita (23)
28. Joan Margarit No era lluny ni difícil (21)
29. Nikolai Lilin, Una educació siberiana / Educación siberiana (21)
30. Jean-Michel Guenassia, El club dels optimistes incorregibles / El club de los optimistas incorregibles (19)
31. Gabriel Ferrater, Tres prosistes (19)
32. Colm Toibin, Brooklyn (19)
33. Miguel Syjuco, Ilustrado (18)
34. Manuel Chaves Nogales, La agonía de Francia (18)
35. Elisabeth Strout. Olive Kitteridge (18)
36. Félix de Azúa, Autobiografía sin vida (17)
37. Stephan Zweig.  La impaciència del cor / La impaciencia del corazón (17)
38. Emili Teixidor, Els convidats, (17)
39. Jordi Cornudella, Les bones companyies, (17)
40. Joan Daniel Beszonoff, Un país de butxaca, (17)
41. Hermann Koch. El sopar / La cena, (16)
42. Don DeLillo, Omega Point, (15)
43. Martín Caparrós. Contra el cambio, (15)
44. Flavia Company, L'illa de l'última veritat (15)
45. Nick Hornby Juliet desnuda (15)
46. Takiji Kobayashi. Kanikosen (15)
47. Paco Roca. El invierno del dibujante (14)
48. Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta (14)
49. Julian Barnes Res a témer / Nada que temer (14)
50. Ponç Puigdevall, Un dia tranquil (13)
50. William Kennedy, Roscoe, negocios de amor y guerra (13)
50. Roberto Bolaño El Tercer Reich (13)

dimarts, 28 de desembre de 2010

Necessito ajuda amb uns pronoms febles.

Per practicar pronoms febles, he trobat aquest text a la xarxa, amb forats per emplenar. De tots hi ha dos que no hi ha manera que el programa me'ls doni per bons,  ni utilitzant els que he trobat en el text -per cert, magnífic- original.  Algú em vol fer algun comentari?    Gràcies.

Text amb els dos pronoms marcats en vermell:


MENTIR
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i
dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dóna raó als moralistes més repatanis.

Extret de Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, 1964

diumenge, 26 de desembre de 2010

Burlesque: una pel·lícula-burla musical.

És nit freda de cinema, toca el de costat de casa, sense V.O. (snif) i públic xerraire de DVD en família. Una pel·liculeta musical de temporada per passar l’estona, fins i tot entraré amb crispetes i  refresc.

Sense sorpreses agradables tot i la entranyable Cher i l’inevitable, meravellós i correcte “gai”. Un musical per avorrir-se, obvi i previsible; d’argument copiat sense vergonya i trames clonades: suat, diria la mare. Christina Aguilera és la productora executiva d’aquest caprici  creat per il·luminar-la, un caprici talentós, però sense cervell diuen en el New York Times.
Des dels primers fotogrames esperem recuperar Lady Marmelade i Nicole Kidman al Moulin Rouge (2001), recordem l’entranyable Canço de París (2009) i ens sentim nostàlgics, veient  Aguilera copiant els tocs de maluc que Ann Margret va fer famosos als ja llunyans anys 60.

Però ja estem a mitja projecció, així que mirem de trobar-hi alguna cosa bona:
El gai, en Sean, brilla sense estridències dins la pell d’Stanley Tucci, un actor (i escriptor) reconegut amb una gran carrera al seu darrere. A més, el tractament de l’opció sexual d’en Sean és més que correcte: és natural, habitual, quotidià i per res normalitzador. Vaja, un miracle gens catòlic.
Per altra banda, tot i que el personatge d’Ali és una repetició descarada de la Esther Blodgett de Ha nascut una estrella (1937),  certament ens transmet passió, vitalitat i energia per i sobre un escenari ni que sigui improvisat. L’escenari és dins seu, menja escenari, respira escenari, transpira escenari. Ras i curt: l’Ali és escenari, sens dubte.


Aquest ser escenari m’ha fet pensar amb mi; i els atreviments de l’Ali em fa pensar en els meus i...  en el meu proper projecte audiovisual.
L’any passat, just per aquestes mateixes dates volia la Universitat. Era meva, menjava, respirava i transpirava Universitat, ras i curt era Universitat. Quan vaig trepitjar per primer cop, ja com a estudiant de ple dret, la UAB, sabia que els únics límits a la meva fam havien de ser els que em permetessin assolir els 30 crèdits requerits per a la permanència.
El temps ha passat i no sé massa bé com (o potser, sí, però encara no ho puc dir: no seria ètic)  mentre aprenia moltes coses m’anava perdent en una (en el meu cas absurda i estúpida) ambició de bones  notes, d’excel·lències i oblidava l meu desig, ser, sobretot, Universitat: creació, imaginació, canviar el món...  

En fi, el projecte audiovisual està evolucionant com cal i seguint unes directrius en les que coincideixo i hi crec. Amb olla exprés però a foc lent es va coent en la meva particular cuina el plat  que serviré en forma de xerrada de deu minuts llargs (mai menys de deu, mai més de quinze). Invenció, ordenació, redacció, memorització, polidesa gramatical  són els ingredients per al guisat que caldrà presentar acompanyat d’un saltejat de guió.

Només falta escollir presentar-lo com el Lluís disciplinat, convencional i conservador, respectant l’excel·lència tranquil·la. O presentar-lo com el Lluís Universitat, creatiu i innovador, respectant-me i respectant qui aposta pel meu aprenentatge i aquells que s’esforcen cada dia a classe per que aprengui.
Que faria l’Ali?, que farà en Lluís?  En tot cas que ningú mai no em canti  “no era això, company, no era això, pel que vares esforçar-te tant...”

diumenge, 19 de desembre de 2010

CADIRA. Una ressenya petita. Una gran obra.

Us imagineu viure fins els 26 anys sense sortir d'un pis de dues habitacions?
Us imagineu que la vostra vida giri al voltant d'una mare i d'uns  llapis de colors?
Si no t'enfrontes a la vida, un moment o altre la vida s'enfrontarà a tu.



Aquesta és una de les diverses històries que explica Cadira. Un text del dramaturg anglès Edward Bond que es representa actualment a Barcelona. Quatre actors sobre un escenari amb pocs canvis ens transporten a un món totalitari amb flaires del gran germà de Orwell, a un món de pors diverses, ens condueixen pels embolics d'una Administració com qualsevol altra. I ens porten, finalment, a la mort de la llibertat individual, la mort del inidividu.

Si Edward Bond és un dramaturg controvertit. El muntatge de Cadira, en clau de suspens és realment colpidor. Fa por. No una por de cridar, sinó una por de "glups". M'enteneu?
I si aquesta por és possible, ho és per la fantàstica feina d'aquests quatre actors. Entre ells en destaco Oriol Casals, que justament fa poc el podíem veure en un Brech: El casament dels petitsburgesos. Impressionat com aquest actor broda el seu paper de noi; em podeu dir que és un paper dels que permeten lluir-se. Cert. Però la feina de l'Oriol amb el personatge li treu un suc més que abundós.
I no es queden enrerre els altres actuants. Ni la mare, Lina Lambert; ni la funcionaria (i de presonera) Tilda Espluga i, per acabar,  el soldat, Albert Alemany.

Que milloraria?  El so. Una dicció un pèl ràpida i no massa alta. Sí, definitivament els queda el serrell de la dicció. Però no dubteu per aquest comentari. L'obra et deixar inmovilizat a la cadira (esclar, cadira com a sinónim de butaca) i quasi no et deixa ni respirar.

Quan aneu a veure-la, no podeu no anar-hi, aneu-hi acompanyats. Quan surts no fa por, no hi ha monstres esperant-te, però mentre dura la representació, el nivell d'angoixa pot ser elevat. Llavors sempre fa companyia una mà amiga. I no ploreu, perquè  de tant plorar s'esborra la cara.

dimarts, 14 de desembre de 2010

LLibres o nòmines?



Treballar de controlador aeri a Gavà té un preu (591,200/14 =   42.228 al mes)
 
Treballar d'auxili judicial, a Barcelona també té un preu
 (més petit 1.343/1 =  1.343 al mes)






































Tenir segons quins profes..... no té preu.


* Les dues nòmines són del 2008, la primera d'un controlador aeri (segons font: El Periodico de Catalunya, edició digital, 14 de desembre de 2010), la segona... meva (font: el meu esforç) . Els profes estan a la UAB.

diumenge, 12 de desembre de 2010

L'habitació de Verònica


Reposició de l'obra
l'Habitació de Verònica 

Ho confesso: L’atractiu per anar a veure aquesta obra de teatre, representada en una centrica sala de Barcelona, era en Pep Anton. Cert que sabia que, essent en Itu qui em convidava, podia ser una gran experiència, però la resta de noms no em sonava i no m’havia preocupat més (maleïda ignorància).

Sorpresa!!, agradable sorpresa.
Deixeu-me, si us plau, que us ho  expliqui cronològicament:

Comencem malament: el seient no es gaire bo, quarta fila a una punta, i jo tinc molta son, estic mig engripat, paciència.
Tanquen els llums, s’il·lumina l’escenari. M’estarrufo una mica: convé estar còmode.
Apareix l’admira’t Pep Anton caracteritzat de vellet simpàtic i  darrere seu  els altres personatges interpretats per Mercè Montalà, Héctor Claramunt i Silvia Marty.  
Són bons actors i actrius, segur. Esclar, no pot ser d’una altra manera en una producció com aquesta,  em faran bona companyia a mi i al meu son.

La cosa va com preveia. Una trama que es va desenvolupant, una actuació neta i acurada, i anem fent. Però vet a qui  que molt poc a poc, uns detalls. Si més no uns detalls curiosos  que després tindran sentit i de cop i volta ¡tzas!  tot canvia  de color. No, no, ni surten monstres, ni passa res especialment esgarrifós, de fet no hi ha ni una gota de sang, però jo ja no tinc son, ara el que tinc és por. Estic... cagat (perdoneu) de por.

No explicaré més de l’obra. Ho sento. Seria com desvelar el secret del caldo de nadal de l’avia. No, no, si el voleu saber, cal estar a la cuina de l'avia.
Però si puc dir que  avui diumenge,  a casa, llegeixo el programa de mà de l’obra, obro Internet i tafanejo. I descobreixo (o potser hauria de dir: reafirmo el que vaig pensar, sentir ahir?) que en Itu l'ha encertat un cop més.
En Pep Anton és, potser, l’actor més conegut, però els seus companys tampoc van curts de currículum, gens curts. I pel que fa a l’autor del text, Ira Levin, segons el programa de mà, Stephen King va dir: “[Ira Levin] és el rellotger suís del suspens”. Amb això i que és el creador de Rosemary’s Baby (La llavor del diable) crec que n’hi ha prou. Per descomptat, comparteixo totalment aquesta definició que trobo molt encertada.

Respecte als actors, a banda d'en Pep Anton:  La Mercè Montalà (ja deia jo que la coneixia...), gran actriu i dobladora; la Silvia Marty es va donar a conèixer per la tele, on es guanya la vida i la "llicència" per fer després el teatre que vol; i en Héctor Claramunt també és un conegut actor. I tots quatre, no ho poden amagar, porten el teatre a les seves venes. I ho dic, conscient que, aquest matí mateix, no tenia ni idea de qui realment eren.

Per acabar, tot i que no parlaré de l’obra, si vull dir que la Mercè Montalà, en els 90 minuts escasos que dura la representació, interpreta tres complexos papers diferents, en Pep Anton i l’Héctor, n’interpreten cadascun d'ells dos de ben diferents i la Silvia Marty, que només té un paper, és la que està més estona sobre l’escenari  brodant primorosament la seva Susan.

A tots quatre i al director, en Hèctor Claramunt (sí, sí, l’actor també és director i l'adaptador del text) una abraçada gegantina per l’estona que ens van fer passar anit, molta merda i encara un aplaudiment més per afegir als quatre bisos que vàren rebre, molt merescudament.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Almost it was a starting over, but finally that couldn't be.



There are places where I hide in, all my life,  to dream about my dreams, some have gone and some remains. All that places have their moments with singers and figthers, In my life I love them all, but from all them there's is no one compares with you.

You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one

No pensava que  seria tan trist pujar aquesta entrada. 30 anys de l'assassinat d'en John.
Llavors, al 1980, no vaig pensar que al 2010 jo tindria 4 anys més dels que tenia ell aquella nit de 8 de desembre.

Dos videos:
L'un per moltes raons que no sabria explicar: records, moments, històries al darrera. L'altre... sense paraules.



dilluns, 6 de desembre de 2010

Diari d'un ressenya o com un banquer es fa anarquista i un pobre es torna ric.

Com podia imaginar,  aquella tarda de català, que el llibre curt que el professor Enric Serra ens presentava per fer-ne una ressenya es convertiria en un món nou per uns dies, potser per sempre?

El banquer anarquista, de Fernando Pessoa. Jo no havia llegit mai res d’ell, era un d’aquests autors que entre-confonc (Saramago, Pessoa... que els confonc entre ells, vull dir).
Ho hauria d’haver imaginat: aquell títol... perillós, perillós. Vàrem llegir a classe les primeres dues o tres planes. No hi havia dubte: perillós, perillós. Vaig arribar a casa amb un exemplar sota el braç.

Primera lectura. Curiós. El banquer  i jo ens assemblem tant... encara que ell ric i jo pobre,  encara que ell  acumula diners i jo  acumulo no-despeses,  els dos reivindiquem que som lliures, molt, tant com ho eren els “bojos” de l’edat moderna.
Una segona lectura i alguna cosa passa, necessito una altra lectura, fins i tot el transcriuré, serà bo per millorar les meves faltes...D’aquí a pocs dies haurem fet el treball sobre la conferència del doctor Cassany i començarem aquesta ressenya que serà laberíntica., em convé conèixer bé els secrets d’aquest diàleg.

Dibuix de George Grosz
Tercera lectura: sí, això no és tan fàcil. Un llibre estrany, sembla com si les paraules juguessin amb mi i es recombinessin, entremaliades, per canviar el sentit del relat. És que Pessoa era una mena de bruixot? No ho sembla encara que era una persona singular, potser avançat al seu temps. Crec que m’està caient força bé, un poeta –enorme poeta, diuen- però alhora  tan proper a mi... El desassossec ha entrat a casa per quedar-se: s’ha fet el llit al costat del meu.

Però ara no és el moment de carrers deserts plens de gent; la ressenya està en marxa, del tot diferent de com havia imaginat i  reclama tota atenció. Té vida pròpia –quin tòpic, hehehehe-, és cert, sí: he perdut el seu control. S’escriu sola, s’esborra sola, seguint el ritme de les Bancàries Metamorfosis Pessoianes.

Desassossec. Aquesta és la paraula. I cansat, esgotat, el banquer em buida per dins i em fa arribar a uns racons de la meva ànima que no sabia que existeixin.
Em sento insegur, molt insegur, moltíssim. I si vaig errat? I si no agrada el que escric? I si no ho entès?  Sí, cert, he discutit el llibre amb en Ferran, en Ramon, fins i tot amb la Piula... Però crec que mai arribaré al final del sentit d’aquest diàleg. Potser és això. Potser Pessoa i Serra volien que, en tancar aqueta ressenya ja no fos el mateix. Ho han aconseguit.

Ja està entregat, la sort està sobre la taula, que diria Julius César. Em sento excitat, cofoi. Aprovaré o suspendré però he bussejat, com mai, dins ma ànima i mons pensaments i això, no m’ho prendrà ningú.
De tota manera, mentre arriba la nota, no tornaré a obrir El banquer anarquista. Em fa por, ja no puc canviar la ressenya (i les paraules, de ben segur, han tornat a les seves entremaliadures).

Bé, i pels que estem patint la crisi que ens han muntat en format cinemascop els banquers anarquistes per esprémer encara més la sang dels anarquistes pobres, aquí va un consell (gentilesa del meu nebot, en Joan Angel).


"Del trabajo no hay que abusar. Toma lo que necesites, no mas."




Si no el veus, clika aquí

dimarts, 30 de novembre de 2010

Ressenya del banquer anarquista

Ressenya   en PDF                                              Mapa conceptual   en PDF




Havia acabat de sopar. Davant meu el meu telèfon, el mòbil, gran comunicador i aparell notable, s’il·luminava com qui no pensa. Un amic havia llegit la meva piulada de la xarxa de missatges breus:  l’anarquisme és impossible.

-Com podia, un reconegut activista alternatiu, dir tal cosa?
-No és que ho digui, no;  ho dic i ho faig públicament.

És arriscat aquest grau de certesa per encetar una argumentació? No. Si més no El banquer anarquista comença d’igual manera encara que amb la tesi contrària i després de gaudir d’una bella estona d’argumentacions i fal·làcies dissimulades o no, us sorprendreu pensant que l’anarquisme no és possible amb la mateixa certesa.
Per què.... Pot ser que un banquer especulador afirmi ser anarquista, i a més tingui raó? El nostre banquer  ho afirma i ens vol convèncer amb arguments que cal acabar amb la tirania de les ficcions socials. Raona que, malgrat que cal fer-ho tots plegats, haurem de treballar de manera individual per tal de no crear noves tiranies i en la seva lluita individual escull començar per la ficció que considera més important: el diner i n’acumula molt per alliberar-se’n.
I si té raó? I si, malgrat tot, un banquer pot esdevenir anarquista? Potser que la seva argumentació tingui trampa? És possible l’anarquisme si un banquer es pot fer anarquista? Us imagineu els anarquistes que coneixeu a l’oficina de l’entitat on deixeu els vostres estalvis?

Calma, calma, anem a pams: parlo d’una de les poques obres escrita en prosa i que va publicada en vida el poeta portuguès Fernando Pessoa (1888-1935), al primer número d’una revista el gener del 1922, un any excepcional per a la literatura i una època en què el món vivia, almenys així ens ha arribat avui dia, exaltat i prou atemorit per nombroses explosions de violència. L’edició present del text ens arriba avalada tant per l'editorial Quaderns Crema com pel traductor Manuel Guerrero, conegut per la seva dedicació a la literatura, la traducció i el món de les publicacions.

Aquest diàleg olorós de Plató, entre un banquer i un personatge amb un paper menor, un dinamitzador del fil argumentador del banquer,  és una obra que sembla innocent i fàcil de llegir. És força lineal, usa un llenguatge planer i quasi sempre una argumentació d’estructura senzilla amb predomini de la deducció. Això no vol dir que sigui simple ni que no tingui les seves trampes i a cops abusa d’encadenar deducció rere deducció, un parell o tres de cops cal resseguir amb més atenció un text entortolligat i carregat que fins i tot, fa necessari retrocedir uns paràgrafs. El mateix personatge segon ho diu: “Caram amb tanta hipòtesi” (Pàg. 17 de la meva edició).
I esclar que no es ben bé així d’innocent i fàcil. Pessoa no era un polític de pensament senzill, sinó un literat amb una personalitat i creativitat complexes; amb una afició per recrear-se en un nou escriptor amb tota una nova personalitat: un heterònim. És necessari, doncs, que us pregunteu qui escriu aquest llibre, si Pessoa o un escriptor-personatge de Pessoa; cadascú haurà de trobar la seva resposta. Fins i tot hi ha comentaristes  que conceptualitzen que en aquest cas l’escriptor és Pessoa i que el personatge segon és una aproximació a un heterònim, un pseudoheterònim. Per altra banda heu de decidir una lectura literària o política del diàleg.

I encara un últim avís: no us endinseu sense prendre precaucions perquè és un llibre que enganxa. Us fa seu perquè és camaleònic i cada cop que el rellegiu canvia de color, es converteix en un llibre nou. La riquesa ideològica que el travessa és enorme i oberta a discussions interpretatives i no serveix de res pensar que, escrit el 1922, resultarà aliè i llunyà. El tema escollit va ser un encert aquell any, quan l’anarquisme es confonia amb violència i és encert avui, quan l’anarquisme es confon amb maneres de viure amb el mínim –o cap– esforç, malgrat que ni aquella ni aquestes no tenen res a veure amb  l’anarquisme. Només un detall pot delatar que ha passat el temps: el banquer anarquista avui potser no podria fumar després del banquet...ni amb tot el seu diner!


Pessoa n’és conscient, no del (prohibit)fumar sinó dels posa-bombes i demés. Neteja el seu joc de miralls d’elements embrutidors abans d’endinsar-se en l’objectiu: l’anarquisme modern o l’organització social sense autoritarisme però no violenta. Una teoria que es considera endegada per l’excalvinista britànic William Godwin, el 1793, en plena Revolució Francesa. Un home que, pel que sabem, odiava la violència i estimava l’argumentació. Un cop nets, podem endinsar-nos a la trama de suspens, on l’assassí potser no és qui sembla o potser, al cap i a la fi, sí ho és i ens està ensarronant amb una pell de be. Serà el banquer un anarquista de debò, o ens està ensarronant?

En una primera aproximació al text trobem tres elements que criden l’atenció: per una banda el banquer parla d’abolir convencions socials, no d’abolir l’autoritat; per altra banda, emprant la primera afirmació i amb l’argument que és la més important, tot queda limitat al diner i res més.
Podem pensar que són convencions, fins i tot interpretacions, però sorprèn aquesta reducció en l’exposició d’un banquer, tant ben preparat per defensar les seves idees, per tant ja podem sospitar que alguna passa, alguna cosa amagada hi ha en la història del banquer.
I per la tercera banda, ens trobem en un text farcit de dicotomies reductores, fal·làcies de falsos dilemes, que ens forcen  a acceptar unes premisses en la seva totalitat, fent renúncia de totes les de l’altre grup. Un text sofista, amb deduccions encadenades i que utilitza tot sovint la interrogació maièutica.

I encara un afegitó: i si algú no vol ser alliberat? Pot ser una llibertat forçada?



Amb aquestes impressions de bon principi, paga la pena agafar la lupa caça-fal·làcies. Segur que trobarem moltes pistes i descobrirem, si em permeteu continuar amb el símil, el veritable assassí (si n’hi ha). Us animeu a seguir-me?

Ufff!, amb la lupa descobrim tot d’empremtes... Vegem-ne algunes (els números de pàgina són de la meva edició):

Una de probabilitat (pàg.38): pot semblar imprescindible i única manera de decidir per la falta de dades però hauríem de prendre la decisió d’una manera més sòlida. A més a més, la probabilitat de cada una de les dues opcions és suposada, sense cap suport, ni que sigui de caire interpretatiu. Es fonamenta en el fet que sempre hem viscut amb tirania: una altra fal·làcia, la tradició.

I encara una més. Si ens fixem en la pàgina 16 en traurem molt de profit: un dels pocs arguments no deductius, sinó d’exemples. Tot i que està bé argumentar contra les dictadures, en aquest cas, per desgràcia, es nota l’oloreta del sofre de la fal·làcia de desconeixement combinada amb la de causalitat improcedent. Arrodoneix aquestes amb la fal·làcia del descrèdit en tots el casos, però sobretot en el de la Revolució Russa. 

I mireu les pàgines 12 i 14. Concloure que tota ficció és dolenta és una generalització abusiva. I al·legar que no es pot fer res contra les injustícies naturals és perillós perquè alimenta la discriminació. Aquesta afirmació, escrita al 1922 sembla premonitòria!  És dolent la ficció del respecte a la vida? Contra una injustícia natural com la coixesa o el TDA no es pot fer res?

A la pàgina 45 trobem una mena de pregunta complexa, no directa, però significativa: hem de  vèncer i per aconseguir-ho  tenim dues opcions: aniquilar o subjugar, triar-ne una significa acceptar que l’únic camí és la guerra. Ens cal realment vèncer res?  Volem fer la guerra? No, no hem de triar-ne cap si no volem, ens podem rebel·lar contra aquesta fal·làcia i rebutjar el plantejament dicotòmic de bon principi.

I ull un cop més quan dicotomitza entre imposar o convèncer per la publicitat. Una altra trampa. Convèncer per la publicitat és imposar, a poc a poc, amb subtilitat i modificant el pensament de les persones sense que puguin defensar-se d’aquesta “imposició voluntària”.
  





M’he reservat com a últim exemple una fal·làcia clau (pista: quasi al final del diàleg, amb un argument d’analogia i molt cínica); no és l’única, n’hi ha alguna més d’important i encara d’altres  de tots colors.
Retornem a l’últim paràgraf de la pàgina 11, un paràgraf indispensable amb un argument causal que amaga una fal·làcia composta i que qualifico de canvi de centre d’atenció i que, a més, es consolida a la pàgina 13.

No us vull prendre el plaer de descobrir l’engany, però us ajudaré dient-vos que en aquest canvi, es desplaça un plantejament ideològic cap a un altre de més convenient per als interessos del banquer. És un desplaçament que es fa a poc a poc, per tal que anem acceptant les noves idees i és més interessant del que ens podríem pensar: o, no us sembla que aquest desplaçament de la ideologia és el que fan tot sovint els polítics? No estarà el redactor               denunciant  aquest fet amb un discurs provocador?

Ep!, no us enfadeu pas amb Pessoa, recordeu que tot això ho provoca el personatge del banquer creat, molt possiblement, per un altre personatge escriptor. A més, no tot és lleig, manipulador o enganyós. El nostre ja simpàtic  banquer també ens descobreix algunes veritats amagades sota la hipocresia social.

Per exemple, a les pàgines 25 i següents desvela que tothom busca, i no ens hem d’espantar d’això,  una recompensa als seus esforços. No es tracta expressament de diner, sinó que poden ser d’altres coses, fins i tot en una altra vida. Per altra banda, pel fet de ser vius i en societat tenim uns drets però també el deure de la solidaritat.

Una reflexió, que passa com poqueta cosa: la frustració del banquer quan encara era persona en constatar  que, malgrat ser un grup reduït, que tots desitgen el mateix, que el que busquen és la llibertat, a la  pràctica no ho aconsegueixen i a més, apareixen noves tiranies. Aquest pensament de tanta sensibilitat esdevé el foradet en els miralls per on podem veure el veritable poeta nu. No correu a les pàgines 32 i següents i gaudiu de l’ànima essencial de Pessoa: si els obrers –o els humans, com vulgueu categoritzar-vos –  ens uníssim i, encara que individualment, treballéssim plegats, aquest món seria més ben repartit. Però això, germà Fernando, és tan impossible com l’anarquisme, i tu ja ho sabies molt bé al 1922. És per això que volies fugir d’aquest món? Pot ser que el secret d’aquest llibre no sigui que l’anarquisme no és possible sinó que el que és impossible és la solidaritat?


Ja veieu, les coses no sempre són el que semblen, de fet quasi mai són el que semblen. Però de tot en podem extreure unes veritats per orientar-nos en el camí de la realitat. En aquest cas, podem constatar que El banquer anarquista relata una realització de les teories de pensadors com Rousseau –i per descomptat Godwin-. És un conte que ens acosta de manera il·lustradora i assequible al conjunt d’aquestes teories. Un exercici de recopilació, síntesi i interpretació, complex i acurat –de vegades potser massa i tot–, per concloure que per viure en societat ens cal un contracte social (una altra cosa seran les seves clàusules) i que la llibertat no es pot imposar sense violentar el mateix concepte de llibertat. Això, no ho puc evitar, em recorda Descartes o el “prohibit prohibir” del Maig del 68.

Esclar que podria haver utilitzat un exemple més senzill, jo mateix us en podria proposar un. Però Pessoa té recursos i habilitats suficients[ per proposar-nos una història molt elaborada i completa que després d’examinar-la amb criticitat i posar-la a la prova de la nostra lupa, hem d’acabar, potser a contracor, reconeixent que l’anarquisme sembla abocat a no existir i poca cosa  podem fer ja per salvar-lo.

Esclar, també, que Pessoa hagués pogut escollir un altre tema. Per què no? Hi havia llavors  i hi ha ara més temes amb interès polític per jugar a fet i amagar a la casa dels miralls. Per què llavors va escollir aquest?  Té la seva resposta en el fet que Pessoa era una apassionat de la política europea i de Portugal. Potser també perquè intuïa que l’anarquisme seria durant molt d’anys cau de dròpols i violents. I si al cap i a la fi, no va ser Pessoa sinó el seu heterònim qui va decidir el tema per ell? Qui tingués l’oportunitat de preguntar-li!





En conclusió, Pessoa, o el seu representat, fa de mag de la dialèctica i ens regala amb generositat un truc de màgia on les idees van més ràpides que les paraules i treu del barret un Banquer anarquista. Després, corre a fer-lo desaparèixer rere una cortina de  55 pàgines on executa el seu truc. Un espectacle amb una acurada posada en escena que inclou una joia de la retòrica i un veritable tractat polític en un sol volum.

Podeu llegir El banquer anarquista com a reflexió política, podeu llegir-lo com a exercici literari, podeu llegir-lo perquè us ho mana el profe o perquè en teniu ganes; però el que no podeu deixar de fer és  llegir-lo, com no podeu deixar de preguntar-vos si imposar la llibertat ens farà lliures.

O, amb altres paraules i per última vegada, us preguntareu: és possible l’anarquisme?

         (ui!, el meu amic... Encara és al telèfon... Perdoneu...)

-Sí? Què? Què dius? Ah, sí, que l’anarquisme és impossible. Bé, això ja  ho he dit jo al principi i Pessoa t’ho explica en un relat curt que no hauria de faltar a la teva tauleta de nit perquè...

Tiiii Tiiii Tiiii

(El meu amic ha penjat, a corre-cuita cap a la biblioteca pública o als encants, a buscar El Banquer Anarquista, Fernando Pessoa, Quaderns Crema, 2002. Traducció de Manuel Guerrero).


“Quin llibre! Escriptors no lineals, amb mil lectures, amb giravoltes conceptuals i tan complexes com la vida...”
(Ramon Nonell)

diumenge, 28 de novembre de 2010

Alicia ja no viu aquí

Una història de dones (de moltes dones) en 90 minuts de musical.

18 de juliol de 1936
Alícia creia que l’endemà començarien els jocs populars, els organitzats per Catalunya en resposta als Jocs Olímpics de Hitler i que el diumenge aniria a la platja amb unes amigues. En lloc de tot això va anar a la guerra. Vulguis o no.  A una maleïda guerra patrocinada pels banquers i executada per uns pocs –tres– generals, dels quals només va sobreviure el més sanguinari.  Diuen que esglésies cremades i mòmies ballades, com al 1909, potser també va ser això;  al cap i a la fi, Àfrica no era tan lluny i Alícia ja no viu aquí.
Set dones i dues nines: la Mariquita Pérez i la Pepona i més de quaranta anys d’història passen per davant teu durant noranta minuts, en un curiós musical de petit format i gran cor al Teatre Tantarantana; un espectacle teatral amanit de cançons de missatges amagats que curiosament van superar una censura inquisitorial.
Moments d’emocions, fins i tot de llàgrimes, moments de riures. I un gran homenatge a les dones que van deixar la seva infantesa, joventut i primera maduresa en un camí ple de creus, de “labores”, de cançons d’escola amb la cara al sol,  de confessions, de ciris, d’exercicis gimnàstics amb la Sección Femenina de la Pilar Primo de Rivera i de marits que calia tenir contents quan arribaven a casa després d’intenses i misterioses jornades laborals...
Un moment també per a les noies de la burgesia, ho tenien tot més fàcil, no passaven gana ni misèria i tenien tots els vestits i ... poc més. Elles també varen patir el més terrible de tots els mals d’aquella Espanya fosca. Gastaven diners, sí, però no en tenien. Ni diners ni saviesa. Per  què necessitava llegir qui seria un flamant aparador de la riquesa d’un home?
Van passant els anys, els 50, els 60, al món arriba per fi la revolució sexual de la dona, a Espanya continuen anant a missa de set, i de nou, i de deu, sobretot de Déu. Mentre que els homes fan la seva particular revolució de mascles reprimits: és època de metro i autobús, de refregament de natges, de membres endurits i mans que, dins d’una butxaca no paren de tremolar al ritme d’un particular pàrkinson.
Sense adonar-nos-en, entre biquinis amagats i discos clandestins, Beatles, Stones i algun de la Sylvie,  hem arribat als 70: un rayo de sol oh oh oh;  una dona deixada pel marit, la mare que l’esbronca: esclar, tal com vas i tal i pasqual. No escolta la filla, el marit ha marxat però no amb una dona, sinó amb un home. Anys 70: la repressió ja no aguantava més els vagons de metro ni els estrets autobusos i surt al carrer. Una altra dona truca a la policia:  Soc tal, vinguin a casa, he matat el meu marit amb una destral comprada per a la ocasió. S’ho mereixia. És mort i ben mort, no triguin que fa fred i em costiparé”. A la ràdio sona Indian Summer, és l’hora de la Elena Francis.
Mort de Franco, anem fent, poc a poc endavant, mai enrere...arriben els 80
23 de febrer de 1981
          “que se sienten coño”
Dedicat a totes aquelles persones que ja han oblidat que al 1975 un home i una dona no podien anar del carrer agafats de la mà sense portar el llibre de família entre les dents. Ni que Maria del Mar Bonet només podia tocar la guitarra mentre el públic cantava què volen aquesta gent.
Dedicat a aquelles que no poden oblidar perquè van deixar-hi la pell.
La llibertat encara és possible.

divendres, 26 de novembre de 2010

Potser votar, potser no votar, però... Barça Sí

S’acosta el diumenge, s’acosta el dia de la votació. Un dia, uns segons, ens els quals mentre el sobre passa pel foradet de l’urna  (alguna relació amb l’heterosexe?)  em sentiré convivent d’una pseudo-democràcia. I dic pseudo perquè puc dir la meva NOMÉS  entre unes opcions. Si tinc la gosadia dir la meva,  seré declarat  nul:  una nul·litat de persona per no acotar el cap i complir religiosament amb el ritual pseudo-democràtic de tres segons.  Tampoc cal que pensi en votar alguna opció d’aquelles que han estat expulsades de  la santa tele, de les reverenciades subvencions, del privilegi del temps lliure: existeixen, però són el mateix que el Patufet: un conte.
 No, no, no. Tot plegat sembla la gran fal·làcia de l’anarquista que deia ser banquer (o era a l’inrevés?). Parlant de números, sabeu quants segons hi ha en quatre anys? Anys de traspàs a part, sumen 126,144,000 . Si calculo que el meu vot trigarà tres segons en caure a l’urna,  no crec que sigui atrevit afirmar que soc 3/126.144.000 demòcrata.

 Trist. Sort que els grecs (els clàssics) no aixecaran el cap…

 Ah!, però no passa res, el dilluns tots hauran guanyat i potser, tan de bo, al vespre el barça guanyarà i el dimarts ningú no pensarà més que és 0,00000000237 pseudeodemòcrata.