dimarts, 30 de novembre de 2010

Ressenya del banquer anarquista

Ressenya   en PDF                                              Mapa conceptual   en PDF




Havia acabat de sopar. Davant meu el meu telèfon, el mòbil, gran comunicador i aparell notable, s’il·luminava com qui no pensa. Un amic havia llegit la meva piulada de la xarxa de missatges breus:  l’anarquisme és impossible.

-Com podia, un reconegut activista alternatiu, dir tal cosa?
-No és que ho digui, no;  ho dic i ho faig públicament.

És arriscat aquest grau de certesa per encetar una argumentació? No. Si més no El banquer anarquista comença d’igual manera encara que amb la tesi contrària i després de gaudir d’una bella estona d’argumentacions i fal·làcies dissimulades o no, us sorprendreu pensant que l’anarquisme no és possible amb la mateixa certesa.
Per què.... Pot ser que un banquer especulador afirmi ser anarquista, i a més tingui raó? El nostre banquer  ho afirma i ens vol convèncer amb arguments que cal acabar amb la tirania de les ficcions socials. Raona que, malgrat que cal fer-ho tots plegats, haurem de treballar de manera individual per tal de no crear noves tiranies i en la seva lluita individual escull començar per la ficció que considera més important: el diner i n’acumula molt per alliberar-se’n.
I si té raó? I si, malgrat tot, un banquer pot esdevenir anarquista? Potser que la seva argumentació tingui trampa? És possible l’anarquisme si un banquer es pot fer anarquista? Us imagineu els anarquistes que coneixeu a l’oficina de l’entitat on deixeu els vostres estalvis?

Calma, calma, anem a pams: parlo d’una de les poques obres escrita en prosa i que va publicada en vida el poeta portuguès Fernando Pessoa (1888-1935), al primer número d’una revista el gener del 1922, un any excepcional per a la literatura i una època en què el món vivia, almenys així ens ha arribat avui dia, exaltat i prou atemorit per nombroses explosions de violència. L’edició present del text ens arriba avalada tant per l'editorial Quaderns Crema com pel traductor Manuel Guerrero, conegut per la seva dedicació a la literatura, la traducció i el món de les publicacions.

Aquest diàleg olorós de Plató, entre un banquer i un personatge amb un paper menor, un dinamitzador del fil argumentador del banquer,  és una obra que sembla innocent i fàcil de llegir. És força lineal, usa un llenguatge planer i quasi sempre una argumentació d’estructura senzilla amb predomini de la deducció. Això no vol dir que sigui simple ni que no tingui les seves trampes i a cops abusa d’encadenar deducció rere deducció, un parell o tres de cops cal resseguir amb més atenció un text entortolligat i carregat que fins i tot, fa necessari retrocedir uns paràgrafs. El mateix personatge segon ho diu: “Caram amb tanta hipòtesi” (Pàg. 17 de la meva edició).
I esclar que no es ben bé així d’innocent i fàcil. Pessoa no era un polític de pensament senzill, sinó un literat amb una personalitat i creativitat complexes; amb una afició per recrear-se en un nou escriptor amb tota una nova personalitat: un heterònim. És necessari, doncs, que us pregunteu qui escriu aquest llibre, si Pessoa o un escriptor-personatge de Pessoa; cadascú haurà de trobar la seva resposta. Fins i tot hi ha comentaristes  que conceptualitzen que en aquest cas l’escriptor és Pessoa i que el personatge segon és una aproximació a un heterònim, un pseudoheterònim. Per altra banda heu de decidir una lectura literària o política del diàleg.

I encara un últim avís: no us endinseu sense prendre precaucions perquè és un llibre que enganxa. Us fa seu perquè és camaleònic i cada cop que el rellegiu canvia de color, es converteix en un llibre nou. La riquesa ideològica que el travessa és enorme i oberta a discussions interpretatives i no serveix de res pensar que, escrit el 1922, resultarà aliè i llunyà. El tema escollit va ser un encert aquell any, quan l’anarquisme es confonia amb violència i és encert avui, quan l’anarquisme es confon amb maneres de viure amb el mínim –o cap– esforç, malgrat que ni aquella ni aquestes no tenen res a veure amb  l’anarquisme. Només un detall pot delatar que ha passat el temps: el banquer anarquista avui potser no podria fumar després del banquet...ni amb tot el seu diner!


Pessoa n’és conscient, no del (prohibit)fumar sinó dels posa-bombes i demés. Neteja el seu joc de miralls d’elements embrutidors abans d’endinsar-se en l’objectiu: l’anarquisme modern o l’organització social sense autoritarisme però no violenta. Una teoria que es considera endegada per l’excalvinista britànic William Godwin, el 1793, en plena Revolució Francesa. Un home que, pel que sabem, odiava la violència i estimava l’argumentació. Un cop nets, podem endinsar-nos a la trama de suspens, on l’assassí potser no és qui sembla o potser, al cap i a la fi, sí ho és i ens està ensarronant amb una pell de be. Serà el banquer un anarquista de debò, o ens està ensarronant?

En una primera aproximació al text trobem tres elements que criden l’atenció: per una banda el banquer parla d’abolir convencions socials, no d’abolir l’autoritat; per altra banda, emprant la primera afirmació i amb l’argument que és la més important, tot queda limitat al diner i res més.
Podem pensar que són convencions, fins i tot interpretacions, però sorprèn aquesta reducció en l’exposició d’un banquer, tant ben preparat per defensar les seves idees, per tant ja podem sospitar que alguna passa, alguna cosa amagada hi ha en la història del banquer.
I per la tercera banda, ens trobem en un text farcit de dicotomies reductores, fal·làcies de falsos dilemes, que ens forcen  a acceptar unes premisses en la seva totalitat, fent renúncia de totes les de l’altre grup. Un text sofista, amb deduccions encadenades i que utilitza tot sovint la interrogació maièutica.

I encara un afegitó: i si algú no vol ser alliberat? Pot ser una llibertat forçada?



Amb aquestes impressions de bon principi, paga la pena agafar la lupa caça-fal·làcies. Segur que trobarem moltes pistes i descobrirem, si em permeteu continuar amb el símil, el veritable assassí (si n’hi ha). Us animeu a seguir-me?

Ufff!, amb la lupa descobrim tot d’empremtes... Vegem-ne algunes (els números de pàgina són de la meva edició):

Una de probabilitat (pàg.38): pot semblar imprescindible i única manera de decidir per la falta de dades però hauríem de prendre la decisió d’una manera més sòlida. A més a més, la probabilitat de cada una de les dues opcions és suposada, sense cap suport, ni que sigui de caire interpretatiu. Es fonamenta en el fet que sempre hem viscut amb tirania: una altra fal·làcia, la tradició.

I encara una més. Si ens fixem en la pàgina 16 en traurem molt de profit: un dels pocs arguments no deductius, sinó d’exemples. Tot i que està bé argumentar contra les dictadures, en aquest cas, per desgràcia, es nota l’oloreta del sofre de la fal·làcia de desconeixement combinada amb la de causalitat improcedent. Arrodoneix aquestes amb la fal·làcia del descrèdit en tots el casos, però sobretot en el de la Revolució Russa. 

I mireu les pàgines 12 i 14. Concloure que tota ficció és dolenta és una generalització abusiva. I al·legar que no es pot fer res contra les injustícies naturals és perillós perquè alimenta la discriminació. Aquesta afirmació, escrita al 1922 sembla premonitòria!  És dolent la ficció del respecte a la vida? Contra una injustícia natural com la coixesa o el TDA no es pot fer res?

A la pàgina 45 trobem una mena de pregunta complexa, no directa, però significativa: hem de  vèncer i per aconseguir-ho  tenim dues opcions: aniquilar o subjugar, triar-ne una significa acceptar que l’únic camí és la guerra. Ens cal realment vèncer res?  Volem fer la guerra? No, no hem de triar-ne cap si no volem, ens podem rebel·lar contra aquesta fal·làcia i rebutjar el plantejament dicotòmic de bon principi.

I ull un cop més quan dicotomitza entre imposar o convèncer per la publicitat. Una altra trampa. Convèncer per la publicitat és imposar, a poc a poc, amb subtilitat i modificant el pensament de les persones sense que puguin defensar-se d’aquesta “imposició voluntària”.
  





M’he reservat com a últim exemple una fal·làcia clau (pista: quasi al final del diàleg, amb un argument d’analogia i molt cínica); no és l’única, n’hi ha alguna més d’important i encara d’altres  de tots colors.
Retornem a l’últim paràgraf de la pàgina 11, un paràgraf indispensable amb un argument causal que amaga una fal·làcia composta i que qualifico de canvi de centre d’atenció i que, a més, es consolida a la pàgina 13.

No us vull prendre el plaer de descobrir l’engany, però us ajudaré dient-vos que en aquest canvi, es desplaça un plantejament ideològic cap a un altre de més convenient per als interessos del banquer. És un desplaçament que es fa a poc a poc, per tal que anem acceptant les noves idees i és més interessant del que ens podríem pensar: o, no us sembla que aquest desplaçament de la ideologia és el que fan tot sovint els polítics? No estarà el redactor               denunciant  aquest fet amb un discurs provocador?

Ep!, no us enfadeu pas amb Pessoa, recordeu que tot això ho provoca el personatge del banquer creat, molt possiblement, per un altre personatge escriptor. A més, no tot és lleig, manipulador o enganyós. El nostre ja simpàtic  banquer també ens descobreix algunes veritats amagades sota la hipocresia social.

Per exemple, a les pàgines 25 i següents desvela que tothom busca, i no ens hem d’espantar d’això,  una recompensa als seus esforços. No es tracta expressament de diner, sinó que poden ser d’altres coses, fins i tot en una altra vida. Per altra banda, pel fet de ser vius i en societat tenim uns drets però també el deure de la solidaritat.

Una reflexió, que passa com poqueta cosa: la frustració del banquer quan encara era persona en constatar  que, malgrat ser un grup reduït, que tots desitgen el mateix, que el que busquen és la llibertat, a la  pràctica no ho aconsegueixen i a més, apareixen noves tiranies. Aquest pensament de tanta sensibilitat esdevé el foradet en els miralls per on podem veure el veritable poeta nu. No correu a les pàgines 32 i següents i gaudiu de l’ànima essencial de Pessoa: si els obrers –o els humans, com vulgueu categoritzar-vos –  ens uníssim i, encara que individualment, treballéssim plegats, aquest món seria més ben repartit. Però això, germà Fernando, és tan impossible com l’anarquisme, i tu ja ho sabies molt bé al 1922. És per això que volies fugir d’aquest món? Pot ser que el secret d’aquest llibre no sigui que l’anarquisme no és possible sinó que el que és impossible és la solidaritat?


Ja veieu, les coses no sempre són el que semblen, de fet quasi mai són el que semblen. Però de tot en podem extreure unes veritats per orientar-nos en el camí de la realitat. En aquest cas, podem constatar que El banquer anarquista relata una realització de les teories de pensadors com Rousseau –i per descomptat Godwin-. És un conte que ens acosta de manera il·lustradora i assequible al conjunt d’aquestes teories. Un exercici de recopilació, síntesi i interpretació, complex i acurat –de vegades potser massa i tot–, per concloure que per viure en societat ens cal un contracte social (una altra cosa seran les seves clàusules) i que la llibertat no es pot imposar sense violentar el mateix concepte de llibertat. Això, no ho puc evitar, em recorda Descartes o el “prohibit prohibir” del Maig del 68.

Esclar que podria haver utilitzat un exemple més senzill, jo mateix us en podria proposar un. Però Pessoa té recursos i habilitats suficients[ per proposar-nos una història molt elaborada i completa que després d’examinar-la amb criticitat i posar-la a la prova de la nostra lupa, hem d’acabar, potser a contracor, reconeixent que l’anarquisme sembla abocat a no existir i poca cosa  podem fer ja per salvar-lo.

Esclar, també, que Pessoa hagués pogut escollir un altre tema. Per què no? Hi havia llavors  i hi ha ara més temes amb interès polític per jugar a fet i amagar a la casa dels miralls. Per què llavors va escollir aquest?  Té la seva resposta en el fet que Pessoa era una apassionat de la política europea i de Portugal. Potser també perquè intuïa que l’anarquisme seria durant molt d’anys cau de dròpols i violents. I si al cap i a la fi, no va ser Pessoa sinó el seu heterònim qui va decidir el tema per ell? Qui tingués l’oportunitat de preguntar-li!





En conclusió, Pessoa, o el seu representat, fa de mag de la dialèctica i ens regala amb generositat un truc de màgia on les idees van més ràpides que les paraules i treu del barret un Banquer anarquista. Després, corre a fer-lo desaparèixer rere una cortina de  55 pàgines on executa el seu truc. Un espectacle amb una acurada posada en escena que inclou una joia de la retòrica i un veritable tractat polític en un sol volum.

Podeu llegir El banquer anarquista com a reflexió política, podeu llegir-lo com a exercici literari, podeu llegir-lo perquè us ho mana el profe o perquè en teniu ganes; però el que no podeu deixar de fer és  llegir-lo, com no podeu deixar de preguntar-vos si imposar la llibertat ens farà lliures.

O, amb altres paraules i per última vegada, us preguntareu: és possible l’anarquisme?

         (ui!, el meu amic... Encara és al telèfon... Perdoneu...)

-Sí? Què? Què dius? Ah, sí, que l’anarquisme és impossible. Bé, això ja  ho he dit jo al principi i Pessoa t’ho explica en un relat curt que no hauria de faltar a la teva tauleta de nit perquè...

Tiiii Tiiii Tiiii

(El meu amic ha penjat, a corre-cuita cap a la biblioteca pública o als encants, a buscar El Banquer Anarquista, Fernando Pessoa, Quaderns Crema, 2002. Traducció de Manuel Guerrero).


“Quin llibre! Escriptors no lineals, amb mil lectures, amb giravoltes conceptuals i tan complexes com la vida...”
(Ramon Nonell)

diumenge, 28 de novembre de 2010

Alicia ja no viu aquí

Una història de dones (de moltes dones) en 90 minuts de musical.

18 de juliol de 1936
Alícia creia que l’endemà començarien els jocs populars, els organitzats per Catalunya en resposta als Jocs Olímpics de Hitler i que el diumenge aniria a la platja amb unes amigues. En lloc de tot això va anar a la guerra. Vulguis o no.  A una maleïda guerra patrocinada pels banquers i executada per uns pocs –tres– generals, dels quals només va sobreviure el més sanguinari.  Diuen que esglésies cremades i mòmies ballades, com al 1909, potser també va ser això;  al cap i a la fi, Àfrica no era tan lluny i Alícia ja no viu aquí.
Set dones i dues nines: la Mariquita Pérez i la Pepona i més de quaranta anys d’història passen per davant teu durant noranta minuts, en un curiós musical de petit format i gran cor al Teatre Tantarantana; un espectacle teatral amanit de cançons de missatges amagats que curiosament van superar una censura inquisitorial.
Moments d’emocions, fins i tot de llàgrimes, moments de riures. I un gran homenatge a les dones que van deixar la seva infantesa, joventut i primera maduresa en un camí ple de creus, de “labores”, de cançons d’escola amb la cara al sol,  de confessions, de ciris, d’exercicis gimnàstics amb la Sección Femenina de la Pilar Primo de Rivera i de marits que calia tenir contents quan arribaven a casa després d’intenses i misterioses jornades laborals...
Un moment també per a les noies de la burgesia, ho tenien tot més fàcil, no passaven gana ni misèria i tenien tots els vestits i ... poc més. Elles també varen patir el més terrible de tots els mals d’aquella Espanya fosca. Gastaven diners, sí, però no en tenien. Ni diners ni saviesa. Per  què necessitava llegir qui seria un flamant aparador de la riquesa d’un home?
Van passant els anys, els 50, els 60, al món arriba per fi la revolució sexual de la dona, a Espanya continuen anant a missa de set, i de nou, i de deu, sobretot de Déu. Mentre que els homes fan la seva particular revolució de mascles reprimits: és època de metro i autobús, de refregament de natges, de membres endurits i mans que, dins d’una butxaca no paren de tremolar al ritme d’un particular pàrkinson.
Sense adonar-nos-en, entre biquinis amagats i discos clandestins, Beatles, Stones i algun de la Sylvie,  hem arribat als 70: un rayo de sol oh oh oh;  una dona deixada pel marit, la mare que l’esbronca: esclar, tal com vas i tal i pasqual. No escolta la filla, el marit ha marxat però no amb una dona, sinó amb un home. Anys 70: la repressió ja no aguantava més els vagons de metro ni els estrets autobusos i surt al carrer. Una altra dona truca a la policia:  Soc tal, vinguin a casa, he matat el meu marit amb una destral comprada per a la ocasió. S’ho mereixia. És mort i ben mort, no triguin que fa fred i em costiparé”. A la ràdio sona Indian Summer, és l’hora de la Elena Francis.
Mort de Franco, anem fent, poc a poc endavant, mai enrere...arriben els 80
23 de febrer de 1981
          “que se sienten coño”
Dedicat a totes aquelles persones que ja han oblidat que al 1975 un home i una dona no podien anar del carrer agafats de la mà sense portar el llibre de família entre les dents. Ni que Maria del Mar Bonet només podia tocar la guitarra mentre el públic cantava què volen aquesta gent.
Dedicat a aquelles que no poden oblidar perquè van deixar-hi la pell.
La llibertat encara és possible.

divendres, 26 de novembre de 2010

Potser votar, potser no votar, però... Barça Sí

S’acosta el diumenge, s’acosta el dia de la votació. Un dia, uns segons, ens els quals mentre el sobre passa pel foradet de l’urna  (alguna relació amb l’heterosexe?)  em sentiré convivent d’una pseudo-democràcia. I dic pseudo perquè puc dir la meva NOMÉS  entre unes opcions. Si tinc la gosadia dir la meva,  seré declarat  nul:  una nul·litat de persona per no acotar el cap i complir religiosament amb el ritual pseudo-democràtic de tres segons.  Tampoc cal que pensi en votar alguna opció d’aquelles que han estat expulsades de  la santa tele, de les reverenciades subvencions, del privilegi del temps lliure: existeixen, però són el mateix que el Patufet: un conte.
 No, no, no. Tot plegat sembla la gran fal·làcia de l’anarquista que deia ser banquer (o era a l’inrevés?). Parlant de números, sabeu quants segons hi ha en quatre anys? Anys de traspàs a part, sumen 126,144,000 . Si calculo que el meu vot trigarà tres segons en caure a l’urna,  no crec que sigui atrevit afirmar que soc 3/126.144.000 demòcrata.

 Trist. Sort que els grecs (els clàssics) no aixecaran el cap…

 Ah!, però no passa res, el dilluns tots hauran guanyat i potser, tan de bo, al vespre el barça guanyarà i el dimarts ningú no pensarà més que és 0,00000000237 pseudeodemòcrata.