dimecres, 29 de desembre de 2010

Un web útil?

Just m'han comentat aquest web:

http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.jsp

quina opinio en teniu (si el coneixieu) els que coneixeu millor aquesta mena de recursos?

De moment, però, l'incorporo al meu netvibes.

Ser o no ser (o sigui Estar)

Fixeu-vos:

L'argumentació ESTÀ malament
l'argument ÉS erroni.

És clar, suposo.
  • L'argumentació està temporalment malament, encara que alguns argumentaris (els del PP, per exemple) estaràn temporalment malament "por los siglos de los siglos y amen".
  • En canvi, l'argument és erroni i sempre ho serà, és  erroni per sempre, permanent. Esclar que el podem canviar, corretgir; però llavors serà un altre argument.
Ja ho deia Shakespeare: Ser o estar, aquesta és la qüestió. (Hamlet, versió Lluís)

* Nota, no és "amén", sinó amen, del verb amar i aquest post és divertit perquè es cap d'any, però el dubte és seriós i si teniu comentaris a fer, com sempre, seran molt benvinguts.

BON ANY

Una llista de llibres del 2010.

No feu cas del número entre parentesis. Aquesta llista ha estat confeccionada i publicada a un diari nacional.
Si teniu alguna recomenació, no dubteu en dir-ho, la meva pila de llibres per llegir encara n'acepta més.

1. Jordi Puntí, Maletes perdudes (141)
2. John Irving, L'última nit a Twisted River / La última noche en Twisted River. (96)
3. J. M. Coetzee, Temps d'estiu / Verano (75)
4. Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (67)
5. David Vann, Sukkwan Island (65)
6. Almudena Grandes, Inés y la alegría (56)
7. Paul Auster, Sunset Park (51)
8. Enrique Vila-Matas, Dublinesca. (51)
9. David Grossman, Tota la vida / La vida entera (47)
10. Pius Alibek. Arrels nòmades (45)
11. Rafael Argullol, Visión desde el fondo del mar (44)
12. Mario Vargas Llosa, El sueño del celta (42)
13. Steve Toltz, Una part del tot / Una parte del todo (41)
14. Ricardo Piglia, Blanco nocturno (41)
15. Gay Talese, Retratos y encuentros (39)
16. Umberto Eco. El cementiri de Praga / El cementerio de Praga (38)
17. Philip Hoare, Leviatán (31)
18. Eduardo Mendoza, Riña de gatos (31)
19. Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700 (31)
20. Alice Munro, Massa felicitat / Demasiada felicidad (30)
21. Josep M. Castellet, Seductores, ilustrados y visionarios (29)
22. Thomas Pynchon, Contrallum / Contraluz (28)
23. Per Petterson, Yo maldigo el río del tiempo (25)
24. John Banville Els infinits / Los infinitos (25)
25. Wells Tower, Todo arrasado, todo quemado (23)
26. David Glattauer, Contra el viento del norte (23)
27. Vasili Axionov. Una saga moscovita (23)
28. Joan Margarit No era lluny ni difícil (21)
29. Nikolai Lilin, Una educació siberiana / Educación siberiana (21)
30. Jean-Michel Guenassia, El club dels optimistes incorregibles / El club de los optimistas incorregibles (19)
31. Gabriel Ferrater, Tres prosistes (19)
32. Colm Toibin, Brooklyn (19)
33. Miguel Syjuco, Ilustrado (18)
34. Manuel Chaves Nogales, La agonía de Francia (18)
35. Elisabeth Strout. Olive Kitteridge (18)
36. Félix de Azúa, Autobiografía sin vida (17)
37. Stephan Zweig.  La impaciència del cor / La impaciencia del corazón (17)
38. Emili Teixidor, Els convidats, (17)
39. Jordi Cornudella, Les bones companyies, (17)
40. Joan Daniel Beszonoff, Un país de butxaca, (17)
41. Hermann Koch. El sopar / La cena, (16)
42. Don DeLillo, Omega Point, (15)
43. Martín Caparrós. Contra el cambio, (15)
44. Flavia Company, L'illa de l'última veritat (15)
45. Nick Hornby Juliet desnuda (15)
46. Takiji Kobayashi. Kanikosen (15)
47. Paco Roca. El invierno del dibujante (14)
48. Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta (14)
49. Julian Barnes Res a témer / Nada que temer (14)
50. Ponç Puigdevall, Un dia tranquil (13)
50. William Kennedy, Roscoe, negocios de amor y guerra (13)
50. Roberto Bolaño El Tercer Reich (13)

dimarts, 28 de desembre de 2010

Necessito ajuda amb uns pronoms febles.

Per practicar pronoms febles, he trobat aquest text a la xarxa, amb forats per emplenar. De tots hi ha dos que no hi ha manera que el programa me'ls doni per bons,  ni utilitzant els que he trobat en el text -per cert, magnífic- original.  Algú em vol fer algun comentari?    Gràcies.

Text amb els dos pronoms marcats en vermell:


MENTIR
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i
dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dóna raó als moralistes més repatanis.

Extret de Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, 1964

diumenge, 26 de desembre de 2010

Burlesque: una pel·lícula-burla musical.

És nit freda de cinema, toca el de costat de casa, sense V.O. (snif) i públic xerraire de DVD en família. Una pel·liculeta musical de temporada per passar l’estona, fins i tot entraré amb crispetes i  refresc.

Sense sorpreses agradables tot i la entranyable Cher i l’inevitable, meravellós i correcte “gai”. Un musical per avorrir-se, obvi i previsible; d’argument copiat sense vergonya i trames clonades: suat, diria la mare. Christina Aguilera és la productora executiva d’aquest caprici  creat per il·luminar-la, un caprici talentós, però sense cervell diuen en el New York Times.
Des dels primers fotogrames esperem recuperar Lady Marmelade i Nicole Kidman al Moulin Rouge (2001), recordem l’entranyable Canço de París (2009) i ens sentim nostàlgics, veient  Aguilera copiant els tocs de maluc que Ann Margret va fer famosos als ja llunyans anys 60.

Però ja estem a mitja projecció, així que mirem de trobar-hi alguna cosa bona:
El gai, en Sean, brilla sense estridències dins la pell d’Stanley Tucci, un actor (i escriptor) reconegut amb una gran carrera al seu darrere. A més, el tractament de l’opció sexual d’en Sean és més que correcte: és natural, habitual, quotidià i per res normalitzador. Vaja, un miracle gens catòlic.
Per altra banda, tot i que el personatge d’Ali és una repetició descarada de la Esther Blodgett de Ha nascut una estrella (1937),  certament ens transmet passió, vitalitat i energia per i sobre un escenari ni que sigui improvisat. L’escenari és dins seu, menja escenari, respira escenari, transpira escenari. Ras i curt: l’Ali és escenari, sens dubte.


Aquest ser escenari m’ha fet pensar amb mi; i els atreviments de l’Ali em fa pensar en els meus i...  en el meu proper projecte audiovisual.
L’any passat, just per aquestes mateixes dates volia la Universitat. Era meva, menjava, respirava i transpirava Universitat, ras i curt era Universitat. Quan vaig trepitjar per primer cop, ja com a estudiant de ple dret, la UAB, sabia que els únics límits a la meva fam havien de ser els que em permetessin assolir els 30 crèdits requerits per a la permanència.
El temps ha passat i no sé massa bé com (o potser, sí, però encara no ho puc dir: no seria ètic)  mentre aprenia moltes coses m’anava perdent en una (en el meu cas absurda i estúpida) ambició de bones  notes, d’excel·lències i oblidava l meu desig, ser, sobretot, Universitat: creació, imaginació, canviar el món...  

En fi, el projecte audiovisual està evolucionant com cal i seguint unes directrius en les que coincideixo i hi crec. Amb olla exprés però a foc lent es va coent en la meva particular cuina el plat  que serviré en forma de xerrada de deu minuts llargs (mai menys de deu, mai més de quinze). Invenció, ordenació, redacció, memorització, polidesa gramatical  són els ingredients per al guisat que caldrà presentar acompanyat d’un saltejat de guió.

Només falta escollir presentar-lo com el Lluís disciplinat, convencional i conservador, respectant l’excel·lència tranquil·la. O presentar-lo com el Lluís Universitat, creatiu i innovador, respectant-me i respectant qui aposta pel meu aprenentatge i aquells que s’esforcen cada dia a classe per que aprengui.
Que faria l’Ali?, que farà en Lluís?  En tot cas que ningú mai no em canti  “no era això, company, no era això, pel que vares esforçar-te tant...”

diumenge, 19 de desembre de 2010

CADIRA. Una ressenya petita. Una gran obra.

Us imagineu viure fins els 26 anys sense sortir d'un pis de dues habitacions?
Us imagineu que la vostra vida giri al voltant d'una mare i d'uns  llapis de colors?
Si no t'enfrontes a la vida, un moment o altre la vida s'enfrontarà a tu.



Aquesta és una de les diverses històries que explica Cadira. Un text del dramaturg anglès Edward Bond que es representa actualment a Barcelona. Quatre actors sobre un escenari amb pocs canvis ens transporten a un món totalitari amb flaires del gran germà de Orwell, a un món de pors diverses, ens condueixen pels embolics d'una Administració com qualsevol altra. I ens porten, finalment, a la mort de la llibertat individual, la mort del inidividu.

Si Edward Bond és un dramaturg controvertit. El muntatge de Cadira, en clau de suspens és realment colpidor. Fa por. No una por de cridar, sinó una por de "glups". M'enteneu?
I si aquesta por és possible, ho és per la fantàstica feina d'aquests quatre actors. Entre ells en destaco Oriol Casals, que justament fa poc el podíem veure en un Brech: El casament dels petitsburgesos. Impressionat com aquest actor broda el seu paper de noi; em podeu dir que és un paper dels que permeten lluir-se. Cert. Però la feina de l'Oriol amb el personatge li treu un suc més que abundós.
I no es queden enrerre els altres actuants. Ni la mare, Lina Lambert; ni la funcionaria (i de presonera) Tilda Espluga i, per acabar,  el soldat, Albert Alemany.

Que milloraria?  El so. Una dicció un pèl ràpida i no massa alta. Sí, definitivament els queda el serrell de la dicció. Però no dubteu per aquest comentari. L'obra et deixar inmovilizat a la cadira (esclar, cadira com a sinónim de butaca) i quasi no et deixa ni respirar.

Quan aneu a veure-la, no podeu no anar-hi, aneu-hi acompanyats. Quan surts no fa por, no hi ha monstres esperant-te, però mentre dura la representació, el nivell d'angoixa pot ser elevat. Llavors sempre fa companyia una mà amiga. I no ploreu, perquè  de tant plorar s'esborra la cara.

dimarts, 14 de desembre de 2010

LLibres o nòmines?



Treballar de controlador aeri a Gavà té un preu (591,200/14 =   42.228 al mes)
 
Treballar d'auxili judicial, a Barcelona també té un preu
 (més petit 1.343/1 =  1.343 al mes)






































Tenir segons quins profes..... no té preu.


* Les dues nòmines són del 2008, la primera d'un controlador aeri (segons font: El Periodico de Catalunya, edició digital, 14 de desembre de 2010), la segona... meva (font: el meu esforç) . Els profes estan a la UAB.

diumenge, 12 de desembre de 2010

L'habitació de Verònica


Reposició de l'obra
l'Habitació de Verònica 

Ho confesso: L’atractiu per anar a veure aquesta obra de teatre, representada en una centrica sala de Barcelona, era en Pep Anton. Cert que sabia que, essent en Itu qui em convidava, podia ser una gran experiència, però la resta de noms no em sonava i no m’havia preocupat més (maleïda ignorància).

Sorpresa!!, agradable sorpresa.
Deixeu-me, si us plau, que us ho  expliqui cronològicament:

Comencem malament: el seient no es gaire bo, quarta fila a una punta, i jo tinc molta son, estic mig engripat, paciència.
Tanquen els llums, s’il·lumina l’escenari. M’estarrufo una mica: convé estar còmode.
Apareix l’admira’t Pep Anton caracteritzat de vellet simpàtic i  darrere seu  els altres personatges interpretats per Mercè Montalà, Héctor Claramunt i Silvia Marty.  
Són bons actors i actrius, segur. Esclar, no pot ser d’una altra manera en una producció com aquesta,  em faran bona companyia a mi i al meu son.

La cosa va com preveia. Una trama que es va desenvolupant, una actuació neta i acurada, i anem fent. Però vet a qui  que molt poc a poc, uns detalls. Si més no uns detalls curiosos  que després tindran sentit i de cop i volta ¡tzas!  tot canvia  de color. No, no, ni surten monstres, ni passa res especialment esgarrifós, de fet no hi ha ni una gota de sang, però jo ja no tinc son, ara el que tinc és por. Estic... cagat (perdoneu) de por.

No explicaré més de l’obra. Ho sento. Seria com desvelar el secret del caldo de nadal de l’avia. No, no, si el voleu saber, cal estar a la cuina de l'avia.
Però si puc dir que  avui diumenge,  a casa, llegeixo el programa de mà de l’obra, obro Internet i tafanejo. I descobreixo (o potser hauria de dir: reafirmo el que vaig pensar, sentir ahir?) que en Itu l'ha encertat un cop més.
En Pep Anton és, potser, l’actor més conegut, però els seus companys tampoc van curts de currículum, gens curts. I pel que fa a l’autor del text, Ira Levin, segons el programa de mà, Stephen King va dir: “[Ira Levin] és el rellotger suís del suspens”. Amb això i que és el creador de Rosemary’s Baby (La llavor del diable) crec que n’hi ha prou. Per descomptat, comparteixo totalment aquesta definició que trobo molt encertada.

Respecte als actors, a banda d'en Pep Anton:  La Mercè Montalà (ja deia jo que la coneixia...), gran actriu i dobladora; la Silvia Marty es va donar a conèixer per la tele, on es guanya la vida i la "llicència" per fer després el teatre que vol; i en Héctor Claramunt també és un conegut actor. I tots quatre, no ho poden amagar, porten el teatre a les seves venes. I ho dic, conscient que, aquest matí mateix, no tenia ni idea de qui realment eren.

Per acabar, tot i que no parlaré de l’obra, si vull dir que la Mercè Montalà, en els 90 minuts escasos que dura la representació, interpreta tres complexos papers diferents, en Pep Anton i l’Héctor, n’interpreten cadascun d'ells dos de ben diferents i la Silvia Marty, que només té un paper, és la que està més estona sobre l’escenari  brodant primorosament la seva Susan.

A tots quatre i al director, en Hèctor Claramunt (sí, sí, l’actor també és director i l'adaptador del text) una abraçada gegantina per l’estona que ens van fer passar anit, molta merda i encara un aplaudiment més per afegir als quatre bisos que vàren rebre, molt merescudament.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Almost it was a starting over, but finally that couldn't be.



There are places where I hide in, all my life,  to dream about my dreams, some have gone and some remains. All that places have their moments with singers and figthers, In my life I love them all, but from all them there's is no one compares with you.

You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one

No pensava que  seria tan trist pujar aquesta entrada. 30 anys de l'assassinat d'en John.
Llavors, al 1980, no vaig pensar que al 2010 jo tindria 4 anys més dels que tenia ell aquella nit de 8 de desembre.

Dos videos:
L'un per moltes raons que no sabria explicar: records, moments, històries al darrera. L'altre... sense paraules.



dilluns, 6 de desembre de 2010

Diari d'un ressenya o com un banquer es fa anarquista i un pobre es torna ric.

Com podia imaginar,  aquella tarda de català, que el llibre curt que el professor Enric Serra ens presentava per fer-ne una ressenya es convertiria en un món nou per uns dies, potser per sempre?

El banquer anarquista, de Fernando Pessoa. Jo no havia llegit mai res d’ell, era un d’aquests autors que entre-confonc (Saramago, Pessoa... que els confonc entre ells, vull dir).
Ho hauria d’haver imaginat: aquell títol... perillós, perillós. Vàrem llegir a classe les primeres dues o tres planes. No hi havia dubte: perillós, perillós. Vaig arribar a casa amb un exemplar sota el braç.

Primera lectura. Curiós. El banquer  i jo ens assemblem tant... encara que ell ric i jo pobre,  encara que ell  acumula diners i jo  acumulo no-despeses,  els dos reivindiquem que som lliures, molt, tant com ho eren els “bojos” de l’edat moderna.
Una segona lectura i alguna cosa passa, necessito una altra lectura, fins i tot el transcriuré, serà bo per millorar les meves faltes...D’aquí a pocs dies haurem fet el treball sobre la conferència del doctor Cassany i començarem aquesta ressenya que serà laberíntica., em convé conèixer bé els secrets d’aquest diàleg.

Dibuix de George Grosz
Tercera lectura: sí, això no és tan fàcil. Un llibre estrany, sembla com si les paraules juguessin amb mi i es recombinessin, entremaliades, per canviar el sentit del relat. És que Pessoa era una mena de bruixot? No ho sembla encara que era una persona singular, potser avançat al seu temps. Crec que m’està caient força bé, un poeta –enorme poeta, diuen- però alhora  tan proper a mi... El desassossec ha entrat a casa per quedar-se: s’ha fet el llit al costat del meu.

Però ara no és el moment de carrers deserts plens de gent; la ressenya està en marxa, del tot diferent de com havia imaginat i  reclama tota atenció. Té vida pròpia –quin tòpic, hehehehe-, és cert, sí: he perdut el seu control. S’escriu sola, s’esborra sola, seguint el ritme de les Bancàries Metamorfosis Pessoianes.

Desassossec. Aquesta és la paraula. I cansat, esgotat, el banquer em buida per dins i em fa arribar a uns racons de la meva ànima que no sabia que existeixin.
Em sento insegur, molt insegur, moltíssim. I si vaig errat? I si no agrada el que escric? I si no ho entès?  Sí, cert, he discutit el llibre amb en Ferran, en Ramon, fins i tot amb la Piula... Però crec que mai arribaré al final del sentit d’aquest diàleg. Potser és això. Potser Pessoa i Serra volien que, en tancar aqueta ressenya ja no fos el mateix. Ho han aconseguit.

Ja està entregat, la sort està sobre la taula, que diria Julius César. Em sento excitat, cofoi. Aprovaré o suspendré però he bussejat, com mai, dins ma ànima i mons pensaments i això, no m’ho prendrà ningú.
De tota manera, mentre arriba la nota, no tornaré a obrir El banquer anarquista. Em fa por, ja no puc canviar la ressenya (i les paraules, de ben segur, han tornat a les seves entremaliadures).

Bé, i pels que estem patint la crisi que ens han muntat en format cinemascop els banquers anarquistes per esprémer encara més la sang dels anarquistes pobres, aquí va un consell (gentilesa del meu nebot, en Joan Angel).


"Del trabajo no hay que abusar. Toma lo que necesites, no mas."




Si no el veus, clika aquí