Diari d'un ressenya o com un banquer es fa anarquista i un pobre es torna ric.

Com podia imaginar,  aquella tarda de català, que el llibre curt que el professor Enric Serra ens presentava per fer-ne una ressenya es convertiria en un món nou per uns dies, potser per sempre?

El banquer anarquista, de Fernando Pessoa. Jo no havia llegit mai res d’ell, era un d’aquests autors que entre-confonc (Saramago, Pessoa... que els confonc entre ells, vull dir).

Ho hauria d’haver imaginat: aquell títol... perillós, perillós. Vàrem llegir a classe les primeres dues o tres planes. No hi havia dubte: perillós, perillós. Vaig arribar a casa amb un exemplar sota el braç.

Primera lectura. Curiós. El banquer  i jo ens assemblem tant... encara que ell ric i jo pobre,  encara que ell  acumula diners i jo  acumulo no-despeses,  els dos reivindiquem que som lliures, molt, tant com ho eren els “bojos” de l’edat moderna.

Una segona lectura i alguna cosa passa, necessito una altra lectura, fins i tot el transcriuré, serà bo per millorar les meves faltes...D’aquí a pocs dies haurem fet el treball sobre la conferència del doctor Cassany i començarem aquesta ressenya que serà laberíntica., em convé conèixer bé els secrets d’aquest diàleg.

Dibuix de George Grosz

Tercera lectura: sí, això no és tan fàcil. Un llibre estrany, sembla com si les paraules juguessin amb mi i es recombinessin, entremaliades, per canviar el sentit del relat. És que Pessoa era una mena de bruixot? No ho sembla encara que era una persona singular, potser avançat al seu temps. Crec que m’està caient força bé, un poeta –enorme poeta, diuen- però alhora  tan proper a mi... El desassossec ha entrat a casa per quedar-se: s’ha fet el llit al costat del meu.

Però ara no és el moment de carrers deserts plens de gent; la ressenya està en marxa, del tot diferent de com havia imaginat i  reclama tota atenció. Té vida pròpia –quin tòpic, hehehehe-, és cert, sí: he perdut el seu control. S’escriu sola, s’esborra sola, seguint el ritme de les Bancàries Metamorfosis Pessoianes.

Desassossec. Aquesta és la paraula. I cansat, esgotat, el banquer em buida per dins i em fa arribar a uns racons de la meva ànima que no sabia que existeixin.

Em sento insegur, molt insegur, moltíssim. I si vaig errat? I si no agrada el que escric? I si no ho entès?  Sí, cert, he discutit el llibre amb en Ferran, en Ramon, fins i tot amb la Piula... Però crec que mai arribaré al final del sentit d’aquest diàleg. Potser és això. Potser Pessoa i Serra volien que, en tancar aqueta ressenya ja no fos el mateix. Ho han aconseguit.

Ja està entregat, la sort està sobre la taula, que diria Julius César. Em sento excitat, cofoi. Aprovaré o suspendré però he bussejat, com mai, dins ma ànima i mons pensaments i això, no m’ho prendrà ningú.

De tota manera, mentre arriba la nota, no tornaré a obrir El banquer anarquista. Em fa por, ja no puc canviar la ressenya (i les paraules, de ben segur, han tornat a les seves entremaliadures).

Bé, i pels que estem patint la crisi que ens han muntat en format cinemascop els banquers anarquistes per esprémer encara més la sang dels anarquistes pobres, aquí va un consell (gentilesa del meu nebot, en Joan Angel).

"Del trabajo no hay que abusar. Toma lo que necesites, no mas."




Si no el veus, clika aquí