dijous, 22 de desembre de 2011

El 21 de desembre, amb Baudelaire, Fum fum fum

El 21 de desembre
fum fum fum

Fum-discurs dels polítics que mentre asseguren procurar per nosaltres escuren les nostres butxaques.

Fum-discurs dels grans sindicats que mentre asseguren vetllar pels nostres drets, s'arrapen amb més força a la cadira.

Fum-discurs de nosaltres que mentre ens omplim la boca de paraules i insults, ens aclaparà la por de l'acció solidària.

El 21 de desembre
fum fum fum



                      Els cecs

Ànima meva, observa’ls; són realment horrorosos!
Igual que maniquins, i vagament risibles,
i són, com els sonàmbuls, singular i terribles,
clavant no se cap on els globus tenebrosos.

Els seus ulls, que han perdut la divina guspira,
sembla que mirin lluny, i sempre estan alçats
al cel; no els veuràs mai de cara a l’empedrat
inclinar somiosos la testa adolorida.

Així és com travessem la negror il·limitada,
germana de l’etern silenci. Oh ciutat!
Mentre tu, al voltant nostre, rius, i brames, i cantes,

entregada al plaer fins l’atrocitat,
jo també m’arrossego!, mira!, i més perdut que ells,
em pregunto: ¿què busquen al Cel tots aquets cecs?

“Els cecs”, Vint-i-cinc  flors dels mal (Trad. P. Rovira), Lleida, Universitat de Lleida, 2008 (1857).
Citat per J.Julià.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Escaners de la classe de clàssica

Calendari romà  Mite Virgilià (1)  Mite Virgilià (2)
* Per raons tècniques, avorrides d'explicar ara mateix, el Mite Virgilià està dividit en dos documents, encara que el segon només és l'última pàgina.

dimarts, 20 de desembre de 2011

D'acord, la Piula és negrota, però tothom sap que el color no importa...


Les goseres són plenes de gosos,
tristos, agobiats, passen fred, sols...
(a banda dels voluntaris que els visiten)


                 NO COMPREU!!!

            ADOPTEU !!!!
                  (dos millor que un)


I per a ell, o ella, seràs el millor Pare Noel.
I per a tu, ell o ella serà el millor Pare Noel.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Poema Después De La Muerte De Jaime Gil De Biedma de Jaime Gil de Biedma

Vull compartir, encara que sigui amb ningú, aquest poema de Jaime Gil de Biedma.


En el jardín, leyendo,
la sombra de la casa me oscurece las páginas
y el frío repentino de final de agosto
hace que piense en ti.

El jardín y la casa cercana
donde pían los pájaros en las enredaderas,
una tarde de agosto, cuando va a oscurecer
y se tiene aún el libro en la mano,
eran, me acuerdo, símbolo tuyo de la muerte.
Ojalá en el infierno
de tus últimos días te diera esta visión
un poco de dulzura, aunque no lo creo.

En paz al fin conmigo,
puedo ya recordarte
no en las horas horribles, sino aquí
en el verano del año pasado,
cuando agolpadamente
-tantos meses borradas-
regresan las imágenes felices
traídas por tu imagen de la muerte…
Agosto en el jardín, a pleno día.

Vasos de vino blanco
dejados en la hierba, cerca de la piscina,
calor bajo los árboles. Y voces
que gritan nombres.
Ángel,
Juan, María Rosa, Marcelino, Joaquina
-Joaquina de pechitos de manzana.
Tú volvías riendo del teléfono
anunciando más gente que venía:
te recuerdo correr,
la apagada explosión de tu cuerpo en el agua.

Y las noches también de libertad completa
en la casa espaciosa, toda para nosotros
lo mismo que un convento abandonado,
y la nostalgia de puertas secretas,
aquel correr por las habitaciones,
buscar en los armarios
y divertirse en la alternancia
de desnudo y disfraz, dsempolvando
batines, botas altas y calzones,
arbitrarias escenas,
viejos sueños eróticos de nuestra adolescencia,
muchacho solitario.
Te acuerdas de Carmina,
de la gorda Carmina subiendo la escalera
con el culo en pompa
y llevando en la mano un candelabro?

Fue un verano feliz.
…El último verano
de nuestra juventud
, dijiste a Juan
en Barcelona al regresar
nostálgicos,
y tenías razón. Luego vino el invierno,
el infierno de meses
y meses de agonía
y la noche final de pastillas y alcohol
y vómito en la alfombra.

Yo me salvé escribiendo
después de la muerte de Jaime Gil de Biedma.

De los dos, eras tú quien mejor escribía.
Ahora sé hasta qué punto tuyos eran
el deseo de ensueño y la ironía,
la sordina romántica que late en los poemas
míos que yo prefiero, por ejemplo en Pandémica
A veces me pregunto
cómo será sin ti mi poesía.

Aunque acaso fui yo quien te enseñó.
Quien te enseñó a vengarte de mis sueños,
por cobardía, corrompiéndolos.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Em sap greu, però no pot ser

Em sap greu, però no pot ser...
No si ja l’entenc, ja...
                   ... però miri d’entendre vostè a mi, no hi puc fer res.
El seu cas és evident, però és el que diu la normativa, no li puc dir res més.
Ui! Ja li voldria fer jo,però el meu cap no m’ho permet
És per les falsificacions, sap?


Segle XXI, el segle de la tecnologia i de la comunicació sense comunicació. Malfiances, aprensions, individualitat caracteritzen la nostra forma de vida del present. “En aquest bar no es fia” encara que ben mirat Baudelaire vivia en una ciutat de cecs, però, és clar, era un altre inadaptat.
Si, al metro, un interventor et para i no tens bitllet t’has colat, ni l’has perdut, ni te’l han robat: t’has colat.  Si el policia diu que has begut es que, tu, vell abstemi, t’ha donat per buidar aquell bar que fa hores està tancat. I ens esgarrifen els crits i les bales boges; i plorem quan ens diuen que el tiet s’ha penjat o farcit de pastilles.

Cecs?, el cec ets tu! Que et pensaves que podries fer un món millor. Tu et pensaves que, si més no, podries amagar-te en el teu món privat: no, no hi ha escapatòria, vell estúpid, no t’és permès l’exili, ni els importa la teva veu, ni tens una pistola, i ni pensar en un llaç i encara menys en les pastilles, no ets pas Sòcrates, ni la germana d’una princesa.

No, vell estúpid, el teu destí està entre núvols, dia a dia, any a any: càdena perpètua. I pitjor per a tu. No volies saber? Doncs ara ja saps on vius. Per molts anys!

Morts com gossos (i2) de Gregorio Morán

Avui, el meu company David, que coneix les meves sensibilitats, m'ha fet arribar el següent artícle d'opinió publicat a La Vanguardia del dissabte 22 d'octubre per Gregorio Morán.

I m'he sentit culplable. Culpable perquè quan vaig saber del suicidi d'aquesta noia, Patricia Heras, tenia molt clar que era inocent, estava frustrat i indignat. Però no va ser prou. Vaig pensar que "uno más" i me'n vaig oblidar ràpidament.

No tinc excusa, però tot i així, puc reflexionar i pensar que potser, els mitjans de comunicació varen procurar difondre la noticia de manera que no molestés massa, així, si no hi ha escandol ningú dimiteix i tot segueix com sempre... malament!

Així doncs, empenedit, envermellit i trist publico a continuació l'artícle del senyor Morán i, declaro, que, a casa meva, el 26 d'abril serà el dia de Patricia Heras.

====================================================================

Muertes de perro. La poeta (y 2), de Gregorio Morán en La Vanguardia

SABATINAS INTEMPESTIVAS
La amarga historia de Patricia Heras empieza como esos guiones de Hollywood, donde los policías mienten, los ciudadanos miran para otro lado, los jueces bostezan, los carceleros corrompen y los presos esnifan hasta los polvos de talco. Mientras, la víctima inocente contempla más allá de la desolación y el espanto, que se está “comiendo un marrón” del que apenas sabe nada, salvo que acaba de entrar en el infierno. Y que gritar la inocencia en una cárcel es como leer la Biblia en un prostíbulo; gimnasia intelectual.
Pero en las películas de Hollywood que tratan historias como la que le ocurrió a Patricia Heras en Barcelona siempre aparece, ya bien avanzada la cinta, un personaje positivo. Un abogado, un juez despierto, una periodista sagaz, incluso un funcionario de prisiones digno que asume “un exceso de celo” -desde que Talleyrand instituyó el “jamás demasiado celo”, el exceso de celo es de una radicalidad revolucionaria- defendiendo al inocente y sacando poco a poco, secuencia a secuencia, la verdad de la historia. Es entonces cuando la víctima del “marrón”, humillada y ofendida, recupera la normalidad y los espectadores pueden volver a casa con la sensación de vivir en una sociedad difícil, pero donde no cabe el pesimismo. Siempre me impresionó que los contratos de los directores de Hollywood tuvieran una cláusula sobre los finales de sus películas. Los decidían los productores.
Eso es el cine y la historia de Patricia Heras es la vida. Aquí no aparece un Gregory Peck que salva a la víctima injustamente acusada, sino al contrario, esta es una historia sórdida, de seguro que muchas veces repetida pero que tiene una componente que la convierte en singular. La protagonista, con toda seguridad, era un ser excepcional, sensible, independiente, inteligente y culta. Quizá insegura, pero hasta eso sería un síntoma de talento. La gente segura es peligrosa porque se aferra a las certezas, y las certezas, o son mentira o caducan.
Yo no tenía ni idea de quién era Cindy Lauper, jamás la había escuchado. Ahora lo sé, a mi pesar, gracias a Patricia Heras. Era una viernes, a principios de febrero de 2006, y entre broma y chiste a Patricia se le ocurrió que le cortaran el pelo a lo Cindy Lauper, pero pasándose; una cabeza de mujer en dados, cuadraditos, entre el dos y cero, con blancas y negras como el tablero de ajedrez, y vestirse en revoltijo, que se decía antaño, con una malla bajo el sujetador, y a gusto y placer. Si hay algo que afirman quienes conocieron a Patricia Heras es que “el vestirse, su apariencia, era un modo con el que nutría de significado su estar en el mundo”.
Y se fue de fiesta con su amigo Alex, y comieron, bebieron, fumaron e hicieron todo aquello que les apetecía hasta la madrugada, que agarraron la bicicleta y se pegaron un toba en esas zonas de la Barcelona-Sur-Mer que uno debe evitar a ciertas horas y ciertas noches. Un incidente, nada importante; una brecha en la cabeza, el chico, y algunos magulladuras ella, eso sí, con mucha sangre, tanta como para llamar a una ambulancia, que llegó algo tarde, como suele suceder, y que les trasportó con un detalle añadido de buena crianza, permitiéndoles meter la bicicleta dentro. Es importante la bicicleta, al menos yo se la doy en esta historia, porque desaparecerá con menos rastro que la inocencia.
Tienen la mala fortuna de que les lleven al Hospital del Mar y ahí da comienzo la pesadilla. Allí coinciden con varios detenidos tras los incidentes del desalojo de una casa de okupas en Sant Pere més Baix, y con los urbanos indignados porque varios de los suyos están heridos. Uno de ellos quedará parapléjico. En la sala de espera del hospital acaban todos sumados. ¿Acaso una chica con esa pinta no pertenece a la misma cuadrilla de okupas? El relato que ella misma hará de la situación en la que se ve metida pertenece al género de la picaresca trascendental. Patricia esperaba que le hicieran una radiografía para comprobar si el golpe había dejado secuelas, y acaba esposada y sin bicicleta.
Lo que viene luego es muy vulgar, tanto como la brutalidad. “De repente aparece un tipo con un pasamontañas tapándose le cara y cámara en mano me empiezan a grabar, dura unos minutos en robarme el alma y cuando termina de filmarme me da por hablar. De nuevo les explico que todo es un error, que nosotros hemos tenido un accidente de bici”. Ya no hay bicicleta, ni noche de farra y alegría, ni accidente fortuito sino una culpabilidad por homicidio, imagino que en grado de tentativa. Ya es reo de la justicia, da lo mismo que lo expliques en castellano, catalán o arameo. Estás perdido. ¡Y con esa pinta! “Mi corte de pelo es el más famoso de la ciudad. Parece increíble pero me acusaron de homicidio por mi pelo”. Entonces lo único que se te ocurre es poder salir de ese fin de semana terrorífico y poder irte a casa a duchar, a mirar por la ventana y a pensar que la pesadilla ha terminado. Pero no es así, por mucho que expliques la bicicleta y el golpe y la ambulancia y la sala de espera del Hospital del Mar, estás perdido. “Ahora pienso lo bien que me hubiera venido ver alguna de esas películas sobre juicios y menos ciencia ficción, ya me lo decía mi madre”.
Patricia Heras entró en la cárcel acusada entre otras cosas de haber lanzado una valla metálica a un policía municipal, cosa que nadie, con sólo ver su aspecto y su figura, podría creer. Pero la bola siguió y su historia de la bicicleta debió de convertirse en un chiste carcelario. Entró en la prisión de Wad-Ras y escribió un dietario impresionante por su lucidez irónica. La convivencia en una cárcel de mujeres contada por una chica que sabe escribir: “No he perdido mi capacidad asombrosa de abstracción con lo cual no he perdido la sonrisa ni el buen humor, sólo perturbado por un increíble atasco intestinal”.
Le cayeron tres años. El Supremo los confirmó. “Lo más duro son las entrevistas con la Junta de Tratamiento -la que debe aprobar si pueden concederle el tercer grado-. Duele escuchar que si no reconozco mi delito no tengo voluntad de reinserción, ni arrepentimiento; hoy me ha dicho el psicólogo que eso es propio de psicópatas”. Cuando le permiten salir e ir a dormir a la cárcel, no hay unanimidad en la Junta. La jurista del grupo le dice textualmente “te perdonamos que seas de Madrid”, y ella escribe, alucinada, “creo que con eso ya me lo dijo todo”. El que pone más pegas es el psicólogo, “que encuentra lagunas en mi vida”.
Sé muy poco de Patricia Heras, que vino de Madrid a estudiar Filología en la Universidad de Barcelona, que se licenció, y la descripción que de ella hace una de sus profesoras: “Era de una sensibilidad y una lucidez que pocos más tenían dentro del aula. Además de persona extremadamente educada, había leído muchísimo y se había dedicado a reflexionar sobre las constantes humanas con refinamiento espiritual y rigor intelectual”. Lo había dicho ella misma a la juez de instrucción y al fiscal: “No soy okupa, no soy punki y no soy una desarraigada”. Pero se olvidó de añadir, “me visto y peino como me sale de los ovarios”. Mejor no haberlo dicho, la hubieran acusado de desacato.
Siguió así, saliendo y entrando de prisión, hasta que una tarde de martes, en ese momento que hay que ir preparando los bártulos para volver a la cárcel, abrió el balcón y se tiró. Fue el 26 de abril, el miércoles hará seis meses. Dejó versos, porque ya no quedaba otra cosa que dejar. “Mi reino está inerme y envenenado como todo mi ser… Me sé vencida”. La madre de uno de los procesados, Mariana Huidobro, escribió una carta a los responsables de su muerte, políticos y jueces, que llevarán sobre su conciencia, dice ella, este crimen impune. “Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar y ustedes se las cortaron”. La conciencia de toda esa gente pesa menos aún que los artículos de periódico que nunca salieron para homenajear a una poeta muerta, con final de perro abandonado.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Diari d'un estudiant: La Gavina (de Txèkhov)

Diu el poeta i professor Jordi Julià que Txèkhov és com aquell primer cigar que (fumadors o no) hem provat de fumar quan erem joves; o la primera cervesa; o fins i tot la primera cola. No agrada, ens provoca un rebuig. Però (i jo soc ex-fumador) si continues, si insisteixes,  t'hi enganxes.

I deu ser veritat. La Gavina és una obra que, així, d'entrada, sense ser avorrida, tampoc és que digui massa cosa (justament una de les gràcies de Txèkhov és justament que no diu, que no fa), però si fem una lectura amb estimació i ment oberta a l'infinit, ens entrarà la sospita que, si més no, Txèkhov no serà mai més un nom d'aquells que mig recordem entre les boires de les nostres referències culturals.

Però és que a més, si tenim la sort de poder-ne tertulianar amb algú més que menys expert en aquest autor,  ja sens dubte Txèkhov ens serà mereixedor d'un respecte prou important com per desar-lo a la nostra memòria conscient i continuar tafanejant en la resta de la seva producció, tant dramàtica com narrativa.

I no vull dir massa més, perquè tampòc entenc pertinent ni és la intenció reproduir aquí l'analisi interactiu que ahir, ajudats per Julià varem fer els alumnes de Gèneres literaris de la UAB. Però, si tu, problable lector d'aquest post, en vols tertuliar, no dubtis en fer-m'ho saber, a casa meva, sempre hi ha un cafè o un te, o una cervesa o fins i tot un cigar a punt per a tu.

Esperança

L'anònima i desconeguda existència de racons com aquest a la nostra desgraciada i turística (venuda) ciutat, ens dóna un bri d'esperança.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/amb-porta-oberta-1191110

Que en Peret i la Maria tinguin una llarga i feliç vida a Mèxic!

dijous, 29 de setembre de 2011

"No habra paz para los malvados".... però, quins malvats?

Ahir vaig veure No habrá paz para los malvados, dirigida per Urbizu i interpretada, entre d’altres per  José Coronado.

Formalment és una pel·lícula amb alguns moments intensos i molts moments avorrits.  Cert que el coprotagonista de Salsa Rosa i de la serie televisiva Periodistas omple la pantalla (podríem esperar menys?). No vull oblidar els meus elogis, també als altres actors i actrius.
Però on fa aigües, i moltes, és en el contingut. És una pel·lícula –caos, un producte al servei d’un únic missatge: no hi haurà pau pels malvats (islamistes).  Anem a pams.

El film comença amb un policia (Coronado), gran, dur, esquerp, mal parlat i amb problemes amb l’alcohol que mata, potser accidentalment, uns pocs colombians en un bar d’aquells on un espera trobar hetero-sexe. Per la seva desgràcia, un testimoni de la matança aconsegueix fugir.
A partir d’aquest punt s’obren dues trames principals:

La primera és la de la investigació oficial dels assassinats. Un fil que resulta anodí i que només mostra interès en una suau crítica a les escletxes de la burocràcia policial. Una trama vulgar sense cap final clar, o millor, sense cap final.
La segona sembla més interessant; el poli gran, esquerp, mal parlat  endega la seva particular investigació per trobar l testimoni que escapà de la matança.  Fins i tot hi ha un moment, cap el minut 30, en que hom pot pensar que aquest policia, que té un passat relacionat amb Colòmbia amaga alguna secreta animaversió i que els assassinats del puti-club no varen ser casualitat.
Però no. No és així, la veritat és que Coronado comença assasinant a uns colombians traficants de droga i acaba perseguint a uns moros traficants d’armes i que, a més, volen fer un atemptat. No explico res més per no desvelar el poc interés que resta  a aquest oblidable film.
Un curiós truc de màgia, amb una tosca i obvia subliminalitat (en un moment determinat, un “moro”  amb una motxilla puja a un tren de rodalia a.... Atocha!!!),  per dir-nos que dolents que són els moros que posen bombes fins i tot a les àrees infantils de centres comercials.

En fi, si odieu els “moros” no cal que l’aneu a veure, tot continuarà igual o pitjor; si us preocupa l’odi irracional cap a persones no espanyoles (catalans inclosos) tampoc hi aneu. Però el més divertit de tot pot resultar comprar una copia pirata a un top manta.... marroquí!

diumenge, 18 de setembre de 2011

En busca d’una llibertat que no se sap massa bé quina és.


Cada cop més sento parlar d’associacions que treballen per uns drets o unes llibertats, sense que puguem determinar quins drets o llibertat, amb concreció, sense poder-nos agafar a un discurs concret i precís. I jo, que he estat força anys en una associació alternativa reflexiono i escolto la meva experiència.

I la meva experiència, que no té perquè ser la vostra, em parla d’una dinàmica cap a la vulgarització. D’uns pressupòsits de lluita agosarats, típics de finals dels anys 60 del segle passat, hem anat lliscant per tobogan de l’assimilació fins a arribar a una situació de còmoda comoditat on tothom té el seu lloc.

Les associacions reivindicatives (al menys les que lluiten per la llibertat afectivo-sexual –que crec conèixer prou bé-), envellides des de el moment que no hi ha relleu generacional, han acceptat, en el pitjor dels casos,  el joc del poder i ara juguen a aconseguir subvencions i paper en les institucions. En el millor del casos, sobreviuen com poden, al·lucinades i desconcertades, en mig d’una pèrdua de la base ideològica; els objectius han deixat de concretar-se i, en canvi, han adoptat una còmoda comoditat en la dispersió i generalització: “Lluitem per a la llibertat”... sense saber massa bé que vol dir això. Ras i curt, unes s’institucionalitzen i participen del poder, amb la qual cosa, deixen de ser alternatives, les altres, viuen en una inèrcia anodina, una agonia que només té un final.
 
I alguns es lamenten en que la societat ja no vol reivindicar i que prefereix l’oci fàcil i programat: qui dia passa, any que empeny. I alguns tenen en aquest lament una crítica. I jo ho trobo del tot absurd, tant com la de pretendre que el riu deixi de ser riu.
Esclar que podem fer una anàlisi (no sé si seria exhaustiva, però sens dubte seria llarga) de perquè la gent s’acontenta amb gots de plàstic en lloc dels de vidre de tota la vida.
Però pel que a mi m’interessa subratllar ara, això no té importància. Sigui com sigui, els models reivindicatius dels 60 ja no serveixen, els lemes han esgotat la seva força i cal trobar noves motivacions per aixecar la gent de la cadira i tornar a dir tots plegats: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.  Fins que les associacions que busquen una llibertat que no saben massa bé quina és, no facin net, no reflexionin i no es posin a treballar en una actualització dels seus continguts i expressions,  la tendència al passotisme i a la recerca del plaer instantani i fàcil continuarà a l’alça i cada cop seran menys el 28 de juny i més el 29. (I si no sabeu que és el 28 de juny i el 29... busqueu).

Tornada de vacances


Bufff.... ja ha passat l’estiu i ja tornem a la Universitat i amb el retorn als estudis també el compromís del retorn al bloc, al hippy bloc del Lluís i la Piula.

                                     L’estiu no ha estat estèril. Algunes obres de teatre (unes força encertades: Desaparecer; de Calixto Beito amb Juan Echanove i Maika Maikovsky -quin descobriment, aquesta noia!-  d’altres no tant: Un tranvia llamado deseo, terriblement adaptada per Mario Gas). De cinema poc, però si molts dvds, actuals i clàssics.  De lectures un parell de llargues, narrativa i unes poquetes pendents del darrer any acadèmic:, aquestes últimes acompanyades de bona xocolada. Moltes estones vora el Llobregat, a Gironella, amb la Piula al costat i una lectura serena amb el sons del riu al darrere (i també dels cotxes, maleït  i contradictori progés).
Ah!, sí, cal no oblidar les visites museístiques: la Colònia Vidal, el Museu de la Tècnica de Terrassa i el Museu de Montserrat.

Ja veieu: tot mon estiu cap en poc més de quatre ratlles. Ara venen les noves il·lusions i un projecte de vida amb companyia. 

diumenge, 10 de juliol de 2011

Un Congrés, una experiència, una saviesa.

Sense oblidar la definició de saviesa del DIEC (capteniment assenyat en la vida, en els afers; Coneixença justa de les coses), jo diria que saviesa és l’habilitat de transmetre ni més ni menys allò que és vol dir equilibrant el tema (la informació que ja es coneix i que, per tant, ens fa sentir partícips), el rema (la informació nova, que és, fet i fet allò que aprenem de nou i ens fa sentir que les nostres expectatives han estat acomplertes) i el que jo anomeno potencial (aquella informació de la que prenem nota per investigar més endavant).
L’ orador que encerta les proporcions de tema, rema i el potencial i que sap ajustar al seu discurs a allò que vol transmetre, està actuant de manera sàvia, com ho farà l’oient que, recolzant-se en el tema, aprofiti el rema i prengui bona nota del potencial.

Una simbiosi així va succeir la setmana passada. Vaig tenir el goig de poder assistir a algunes de les sessions del Congrés Internacional d’Història “Per Catalunya i la República. La guerra d’Espanya dins la guerra civil europea”, organitzat pel GERD.
Va ser com un  fermall a un any universitari on s’han acomplert força expectatives, no només en el terreny del coneixement en sí mateix, sinó també en la metodologia i els recusos d'estudi.

Tornant al Congrés i sense desmerèixer cap ponència ni comunicació, vull destacar la Conferència de cloenda, a càrrec del Doctor Josep Fontana al voltant del comportament de la internacionalitat respecte la República i l’aixecament armat contra ella (o potser hauria de dir l’acció d’extermini sistemàtic?).
Efectivament, utilitzant el substrat de l’actuació maldestre de diversos països (cosa que és prou coneguda, encara que tot sovint sense concrecions) com a tema, el professor va afegir-hi el rema en forma de proposta de formulació concreta dels fets dels que amb prou mala fe varen actuar en contra la República i la seva supervivència, recolzant dita proposta, com no podia ser d’una altra manera en un acte universitari, de les corresponents demostracions, sobretot documentals.  I, per descomptat, arrodonint la saviesa que us deia abans, va deixar alguns serrells que aquest estudiant novell (però despert) d’història haurà de destriar pel seu compte. 

No cal dir, que sense una preparació prèvia per part de l’estudiant no s’hagués arribat a aquesta simbiosi, perquè la saviesa necessita no només un emissor sinó també un receptor i jo n’estic prou orgullós de poder ser, al menys, receptor, qui sap si algun dia també podré ser emissor.

Per tant, concloent, gràcies al Doctor Puy i al Doctor Morente, i, en general al món Universitari per fer-me partícip de la seva saviesa. Però sobretot, a totes i tots aquells que lluiten perquè el nom  de Franco no quedi en un noble oblit, ans al contrari, resti sempre més com un dels més malignes personatges que hagi concebut l’espècie humana, als quals m’hi afegeixo, aportant el meu granet de sorra en mantenir el record de les coses com són i no com altres voldrien que fossin.

divendres, 8 de juliol de 2011

Acollonit, avergonyit i indignat.

Els ciutadans de bé estem acollonits per la inseguretat ciutadana al metro... i a la justícia, però posats a escollir, quasi prefereixo el risc que em robin la cartera al metro, al que em confonguin amb un narcotraficant i m' extraditin ipso facto (s'escriu així?) a Roma, sobretot si tot després d’haver aconseguit, a despit de les dificultats imposades pel sistema,  demostrar que no soc jo,  el govern (que hem votat, que paguem) se’n renta les mans per evitar malentesos.


Poca cosa puc afegir a tot el que ja és escrit sobre l''infortuni d'Oscar Sánchez a qui l'altra dia no li van robar la cartera però si el van confondre amb un narco.
Sí que puc fer una reflexió pública al voltant de la frivolitat amb que la societat -el sistema- pot atacar i destruir la vida d'una persona innocent i sobretot dèbil. Com pot ser que algú, tan normal i amb una vida tan vulgar com la meva o la teva, es trobi atacada de manera tan ferotge, sense cap solució, esperança, amb la seva presumpció d’innocència oblidada?
Tan poc importants som les persones (les normals, les vulgars)  agafades així, d'una en una?


De fet, a Catalunya mateix, en el Sistema Judicial espanyol mateix, d'Oscars n'hi ha alguns. Potser no son tan espectaculars, però són casos força punyets, sobretot per la incomprensió que el sistema -el nostre sistema- demostra quan no tens prou diners com per pagar un bon advocat.
És com si el sistema, neurotitzat per una obsessió fes pagar als dèbils la seva frustració envers dels poderosos que, a cop de xec i advocat, continuen caminant tranquil·lament entre nosaltres, pobres, normals i vulgars.


Acollonit, avergonyit indignat i fastiguejat.

dijous, 23 de juny de 2011

El minut de la Glòria

Fa uns dies, els mitjans es feien ressò d'una escridassada que va suportar el Príncep (d'Espanya) a la Universitat Autònoma de Madrid. No vull entrar en el tractament de la notícia per part d'alguns mitjans, encara que és pot copsar la malicia en alguns d'ells i converteixen reivindicacions en insults (Ofenses amb actes o paraules ultratjoses). Per molt que busqui, em costa molt trobar un insult en la constatació i denúncia que mentre alguns viuen en palaus, d'altres no tenen un trist pont on trobar aixopluc.
Sigui com sigui, el Príncep va respondre amb un somriure i una salutació, però vet aquí que ahir, va fer unes manifestacions en un acte a Girona. Gaudiu de la "noticia".
Tot i que el Príncep no precisa explícitament el sentit d'aquesta afirmació (no tenen dret a sentir-s’hi? Seria convenient que no s’hi sentissin?, tenen la pell massa fina?) si avancem en la lectura podem concloure que el benvolent Príncep no criminalitza directament els indignats, però tampoc hi ha pas un mea culpa. La solució “al problema” l’hem de trobar entre tots (sospito que aquest entre tots és més aviat un vosaltres).

I ell, doncs, no està indignat? o potser és que no es jove? quin és el factor que el fa parlar dels indignats com a “ells” i no pas com a “nosaltres”?

I de segur que hem (o podem) trobar una solució entre tots?
Recordeu quan els membres de les famílies benestants deien al servei que eren com de la família. Això era sinònim d’algun mal; més feina i menys sou. Ja se sap, les solucions entre tots, els privilegis només pels privilegiats.

A més que vol dir això de trobar una solució entre tots? Per començar la solució només està en mans d’aquells privilegiats que, per mencionar un detall, es jubilen amb xifres milionàries mentre que la senyora Maria ha de subsistir amb menys de 600 euros i un “mobin“ immobiliari com a afegitó. La solució està, per desgràcia dels no privilegiats, en mans dels privilegiats que per tal ser encara més rics han dissenyat un sistema de exprimir encara més la sang als treballadors i li han posat, cínicament, el nom de crisi. Anem bé per anar a Sants!

La història moderna del meu entorn geogràfic més proper, fins on jo sé, només va tenir un moment, un únic moment, en que tots varen buscar una solució, lamentablement va ser també un moment d’excés de sang i guillotina.  No cal dir que aquesta solució és justament la que no volen que passi, per tant la frase de la solució entre tots no deixa de ser pur cinisme.
Una solució entre tots però a la manera legal, o sigui, a la MEVA manera.

Els indignats no són només els joves, i sobretot, no són joves en el sentit d’eixelebrats i de rauxa inconscient. Els indignats en som molts. Som molts que no entenem la brutal divisió entre els no privilegiats i els politics, aristòcrates i altres privilegiats. Joves i no tan joves, alguns arrauxats, d’altres més racionals.
No!, negativa total a acceptar que de manera explicita o implícita, s’identifiqui el moviment popular present amb una malifeta de jovenets. Mirant la història (i no cal anar-se’n massa enrere), suposo que hi ha qui té raó en sentir-se preocupat.

dijous, 16 de juny de 2011

Juguem als miralls de la historia?

França 1789: 

França està en bancarrota, la crisi l'ha provocat els malbaraments de la corona i la nefasta política econòmica dels seus ministres.
La noblesa no vol ajudar al Rei, o sigui a França, a sortir de la crisi: es nega a pagar impostos alhora que el poble passa gana.

Les Corts  (els Estats Generals) practiquen una curiosa “democràcia” en la que cada un dels tres estaments (els privilegiats, car no paguen impostos, noblesa i alt clergat i el poble) té dret a un vot sigui quina sigui la quantitat de representants que tingui. O sigui:
noblesa amb quasi tres-cents representants: 1 vot;
clergat, amb uns dos-cents cinquanta: 1 vot;
el poble amb més de cinc-cents representants: ... 1 vot!


El Tercer Estat, l’estament que representa al poble (entre el que hi ha la burgesia)  no hi està d’acord i vol un vot per cap. Al juny (guaita tu!, com ara), el Tercer Estat es constitueix com a Assemblea Nacional, però ha d’anar a reunir-se “clandestinament” a un edifici públic prop de les dependencies dels Estats Generals, ja que el Rei francès, ha tancat i bloquejat (per la força) l’accés a la sala de reunions.


França 1799: Han estat 10 anys de trasbalsos, lluites, trifulgues, mesos de terror, alguns de Gran Terror, i guillotina, molta guillotina. Tres constitucions (1791, 1793, 1795 i dues declaracions Universals dels Drets Fonamentals de l’Home, l'abolició dels drets feudals i de la monarquia i la supressió de les subvencions al clergat.


Ara, a frança li espera una dictadura i una nova Constitució, un Imperi i un llarg rosari de governs conservadors i burgesos. El somni no ha pogut ser. La noblesa ja quasi és inexistent però el poble continua essent tan  pobre com sempre.

 
Diuen els privilegiats que cal evitar la violència, estic totalment d'acord, cal rebutjar fermament les agressions físiques o verbals i també les institucionals.

Desitjo un futur en pau, amb més igualtat i fraternitat. Que els pobres no siguin tan pobres i que, a poder ser, els rics siguin un poc menys cobdiciosos (ja no demano generositat).





diumenge, 12 de juny de 2011

Cultura de veritat, cultura de mentida

Defenso una entrada als museus, un accés a les biblioteques, una assistència als actes culturals basada en l’interès i no en el preu d’una entrada, quan la hi ha, o en una pretès dret de cultura de tothom.

Estem en una època de cultura ultra-democratitzada. Qualsevol té dret a anar a un museu, a una representació, a una biblioteca, només cal que pugui pagar una entrada quan la hi ha.

No hi estic d’acord. Entrar a un museu, a una exposició, fins i tot a una obra de teatre no hauria de ser un qüestió de pagar sinó una qüestió d’un interès que pot ser molt divers i intens segons la persona i que  no implica ser un expert, ni tan sols un especialista en la matèria.

La fal·làcia que a un museu pugui entrar tothom, provoca col·lapses i haver de suportar borinots que no saben massa bé on anar al voltant de les obres. A una biblioteca provoca una banalització fins a la exageració que la mateixa biblioteca ambienta la sala amb música de fons perquè “no és una sala d’estudi” (Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet).  I al teatre, la ultra-democratització fa que, només apagar els llums la gent comenci a estossegar i, sense fer broma, a parlar i fins i tot a utilitzar el mòbil.

No pot ser que un estudiant (reglat o no) no pugui, per tres vegades, accedir a una visita guiada (MNAC: Sorolla) perquè un grup de jubilats ociosos i desinteressats han ocupat el petit aforament que una activitat d’aquesta mena permet. Com tampoc potser que ningú es preocupi de facilitar l’accés al coneixement als que hi estiguin verament encuriosits d’entre aquests jubilats.


Hipocresia la que mostra cultura al poble sense donar-li eines per poder-la entendre (sigui com sigui aquest enteniment) o gaudir (sigui com sigui aquest gaudi).

Hipocresia la que facilita i promociona l’accés a persones que ni estan ni volen estar preparades i només entorpeixen als que realment s’hi volen endinsar.

Un museu després d'un quadrimestre d'història de l'art. REALISMES al MNAC

Visitar un museu després de passar pel sedàs de l’assignatura d’art, encara que hagi estat tan lleuger com permet un únic quadrimestre, és com redescobrir el que és un museu. Ser conscient que en el moment d’entrar, de passar pel preceptiu detector de metalls, cal aturar el temps i deixar les presses i els objectius a la guixeta de l’entrada. Al MNAC ho vaig experimentar aprofitant l’exposició REALISMES. De bon principi, una primerenca volta per prendre consciència de les obres i després d’assegurar-me una plaça a la visita guiada (un petit via-crucis del MNAC), aconseguir un catàleg (amb un preu força assequible), fer la esmentada visita i després un descans en el mateix museu per acabar la jornada amb una tarda, sense pressa i sense temps, impregnant-me de les obres més impactants pel meu pobre i novell, recent encetat, cervell d’artista.

La visita guiada, a càrrec de la Laia, una de les guies del museu, que té una càlida veu de gran dicció i un discurs entretingut ens va ajudar a navegar sense perdre el rumb per les obres exposades. Una visita, no podia ser d’una altra manera, suau, a la mida de totes les orelles, farcida d’anècdotes però també de dades, d’informació que la van fer interessant per aquest estudiant. A cops pel rema (informació nova) que enriqueix, a vegades pel tema (informació coneguda) que consolida coneixements.
És interessant la visita guiada a qualsevol exposició perquè a més a més, accedeixes a una informació molt privilegiada que és el perquè de les obres exposades i, sobretot, la seva disposició.

En conclusió, abans de l’examen no hi podia anar, tocava biblioteca, però no hagués estat malament haver-hi anat. En tot cas, com diu la dita castellana, millor ara que mai, oi?

Ah!, que espereu un comentari general de l’exposició? Impossible, no en sé tant i en tot cas, millor aneu-hi, però si voleu ver la visita guiada aneu-hi amb temps, no es pot reservar i sempre hi ha borinots.

diumenge, 1 de maig de 2011

Poso la mà i no em cremo

Avui hi ha beatificació a Roma. Que curiós, no? Un u de maig…potser és que Joan Pau II era molt treballador... o molt capitalista?
Bé, tant és això, jo del que us volia parlar és del negoci de les beatificacions i les relíquies. Perquè una beatificació és com la voluntat d’aixecar un complex turístic i una relíquia és un reclam turístic, com un mini-monument, del qual, esclar, se’n poden fer reproduccions per vendre com a records.

Barcelona, segle XVI (aprox). Algú descobreix una relíquia, un trosset de la creu de Crist.
I ja la tenim muntada:  la ciutat plena de “turistes” ocupant fondes, menjant, alguns aprofitant l’estada a Barcelona per visitar els barris de més mal nom... ah! I la venda de records. Negoci rodó.
Però sempre hi ha algú disposat a aixafar-nos la guitarra. Nosaltres tan feliços i ara  apareix el Senyor Xy dient que  aquest trosset de fusta escarransida no pot ser de la creu de crist perquè és de fusta de cirerer mediterrani.  I el senyor Xy sabia el que deia: era mestre fuster, una eminència en les fustes de la ciutat.
Us podeu imaginar l’ensurt hostalers, taverners, bisbes i demés teixit empresarial de la nostra bonica ciutat.  Però, esclar, potser l’home té raó. Com ho podrem saber?

Ja ho tinc!, va dir el bisbe, li preguntarem a Déu.  I com ho farem? Molt fàcil, farem una foguera davant de Portaferrissa i el fuster l’haurà de travessar. Si és cert el que diu, Déu el salvarà de ser cremat.  Així ho van fer i no cal que us expliqui el final, oi?
Avui Roma és ple de “turistes” que omplen hostals, mengen molt i compren molts records del estimat Joan Pau II. I ningú, per precaució posa en dubte que aquell senyor fos un beat, no fos cosa que ressuscitessin la foguera del Campo di Fiore i en Giorgiano Bruno tornés a socarrimar-se entre sotanes i casulles.

* La llegenda d ela prova de foc a Portaferrissa és gentilesa d'en Joan, de Cultruta.

dijous, 28 d’abril de 2011

Tribulacions d'un ex-sindicalista retornat que mai ha deixat de pensar en l'obrerisme.

No us ho havia dit?
Durant uns quants anys, quasi deu, vaig ser alliberat d’un sindicat d’aquests que diuen ser representatius. Per raons llargues d’explicar però relacionades amb la lleialtat cap el meu cap i amic J.V.M., vaig “perdre la confiança” de la cúpula del sindicat a Catalunya i vaig haver de tornar al meu lloc de treball, en el qual, sigui dit de pas, visc força tranquil, ja que des de llavors he estat allunyat de la vida sindical. Tot i això, la sang és la sang i quan Justicia y Progreso em va demanar un cop de mà, no l'he negat. I en les recents eleccions he estat escollit com a representant de les persones treballadores a la Junta de Personal (La Junta de Personal és, a l’empresa pública el que el Comitè d’empresa a la privada).

Ahir vaig assistir a la primera reunió de la Junta i hi vaig trobar les mateixes cares de fa un any llarg. No vull dir exactament les mateixes persones, sinó les mateixes expressions facials de resignació i avorriment. Fins aquí cap sorpresa.

La sorpresa va ser uns discursos que a mi em van semblar conformistes i, fins i tot, col·laboracionistes amb l’Administració arran de la posada sobre la taula d’un escrit presentat el gener del 2010 per sotmetre’l a votació (no, no m’he equivocat: gener 2010). En aquest escrit, el jutjat de VIDO de l’Hospitalet feia una determinada reivindicació.

No es va debatre

CSIF, entre burdes indirectes gens imaginatives cap al representant de JyP, va proposar tornar a desar l’escrit a la carpeta fins que l’Administració acabi el procés de regulació i entre altres arguments ho va justificar en que si tal jutjat de l’Hospitalet aconseguia la reivindicació demanada,  també la demanarien els d’Instrucció (també de l’Hospitalet) i que això no podia ser.
L’STAJ es va afanyar a recolzar al CSIF, UGT i CCOO varen callar.

Vaig protestar com vaig poder; em vaig explicar com vaig saber, sens dubte més malament que bé. La meva protesta no anava pel fet en sí, no vaig arribar a tant, sinó amb el discurs derrotista. Que ruc! la meva malaptesa no tenia cap importància car la decisió era pres i tot plegat era un teatre per a cobrir les aparences: ells varen fer el seu paper de “sentir-se ofesos” i la reivindicació del VIDO torna a dormir el somni dels justos a la carpeta de la Junta d'on, amb una mica de sort, la treuran a passejar de nou d’aquí un any i mig.

No sé que és pitjor, si pensar que els alliberats (al menys alguns d’ells), tenen por de les amenaces restrictives de l’Administració (que vol retallar el nombre d’alliberats)

O bé pensar que ahir, es va escenificar un pacte intersindical per tal d’anul·lar la veu d’una persona que no interessa, que destorba els interessos d’alguns alliberats (no oblideu que jo ho estat fins a ser apartat justament per dir el que pensava).


Jo, companys, per la part, no em penso discutir més. Faig aquesta entrada al bloc per desfogar la meva ràbia envers aquells que em tracten com si fos gilipolles que "es mama el dit”, tot esperant que la Junta de Personal de Justícia de Barcelona mantingui el seu habitual calendari de trobades, o sigui una cada dos anys. Tampoc fa falta més, o sí?

dimecres, 13 d’abril de 2011

Mesures d'austeritat a la Generalitat.

A la Generalitat baixen els sous... i pugen el complements. Guaita, tu, que guanya un "carguillo":
(Mireu el correu que m'envia el meu sindicat de la Administració de Justicia)


Per a lluisprivat@hotmail.com
De:JUSTICIA Y PROGRESO (justiciayprogreso@gmail.com)
Enviat:dimarts, 12 / abril / 2011 10:28:33
Per a:
C/o: lluisprivat@hotmail.com

 CATALUÑA: COMO SE APLICAN LAS MEDIDAS DE CONTENCION EN JUSTICIA.‏

El 21 de gener es va fer cert nomenament:
"Nomenar el senyor Josep Lluís Comas Cano personal eventual del Departament de Justícia, com a assessor de Suport Institucional i Coordinació, amb els drets i les obligacions inherents a aquest lloc.
Les retribucions d'aquest lloc de treball són les corresponents a un lloc de funcionari/ària del grup A, nivell de destinació 29, complement específic de 36.568,32 euros anuals, amb jornada de dedicació especial." 
(DOGC)

Avui, 12 d'abril, Josep Lluís Comas deixa el carrec i és anomenat novament, però...
"Nomenar el senyor Josep Lluís Comas Cano assessor en matèria d'Administració de justícia del Departament de Justícia, amb els drets i les obligacions inherents al seu lloc mentre l'ocupi, amb efectes del dia 1 d'abril de 2011.Les retribucions d'aquest lloc de treball són les corresponents a un lloc de funcionari/ària del grup A, nivell de complement de destinació 30 i complement específic anual de 37.143,12 euros (amb jornada de dedicació especial)."
(DOGC)

Justicia y Progreso, sin mordaza.


Si més no, ja sé qui s'emporta el que em descompten cada mes per la "crisi".