dilluns, 31 de gener de 2011

Solució al poema de la setmana passada.




LE TESTAMENT
(G. THIBAUT/J. RENARD)

J'AI REVE
QUE SUR UN MUR BLANC
JE LISAIS
MON TESTAMENT
EN LETTRES DE PLEURS
EN LETTRES DE SANG
ELLES ETAIENT LA GRAVEES
EN LETTRES D'AMOUR
SUR LE GRAND MUR BLANC
MES QUATRE VOLONTES


J'AI REVE
QUE SUR UN GRAND MUR BLANC
JE LISAIS
MON TESTAMENT


A MON PERE MA MERE
JE NE LAISSAIS RIEN
QUE QUELQUES SOUVENIRS
MA PREMIERE PAROLE
MON PREMIER CHAGRIN
ET MON PREMIER SOURIRE


J'AI REVE
QUE SUR UN MUR BLANC
JE LISAIS
MON TESTAMENT


A TOUS MES AMIS
JE LAISSE BIEN PEU
L'OCCASION DE SOUFFRIR
A MES ENNEMIS
JE LAISSE BIEN MIEUX
L'OCCASION DE MENTIR


J'AI REVE
QUE SUR UN GRAND MUR BLANC
OH JE LISAIS
MON TESTAMENT


JE LAISSE A L'ETE
MES PREMIERES VACANCES
ET MON PREMIER BAISER
JE LAISSE A L'AUTOMNE
MA PREMIERE DANSE
ET MON PREMIER REGRET
J'AI REVE
QUE SUR UN GRAND MUR BLANC
JE LISAIS
MON TESTAMENT


EN LETTRES DE PLEURS
EN LETTRES DE SANG
ELLES ETAIENT LA GRAVEES
EN LETTRES D'AMOUR
SUR LE GRAND MUR BLANC
.

Escolta-la aquí

divendres, 28 de gener de 2011

Que poc canvien les coses...

“Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”.

(Antoni Rovira i Virgili, citat per Mar Jiménez)
http://marjimenezcarrete.blogspot.com/2011/01/es-lhora-de-barcelona-publicat-al-suple.html

* La cita és literal, no sé si al 1914  halè s'escrivia amb h, o es que s'ha ficat pel mig.

dimecres, 26 de gener de 2011

Un amic m'envia aquest poema...

El testament.

He somiat que en un mur blanc
llegia el meu testament.

Amb lletres de plors
amb lletres de sang.
Allà estaven gravades,
amb lletres d'amor,
en el gran mur blanc,
les meves cuatre voluntats.

Al meu pare i a la meva mare
només els hi deixava alguns records:
la meva primera paraula,
la meva primera pena,
el meu primer somriure.

A tots els meus amics
els hi deixo molt poc:
l'oportunitat de sufrir.
Als meus enemics
els hi deixo més:
l'oportunitat de mentir.

Deixo a l'estiu
les meves primeres vacances,
el meu primer petó.
Deixo a la tardor
el meu primer ball,
el meu primer plany.

Amb lletres de plors
amb lletres de sang.
Allà estaven gravades,
amb lletres d'amor,
en el gran mur blanc.


Està bé... la setmana que ve us en diré l'autor...

Boris i el diable sobre rodes.

Algú que admira a Boris Izagirre i que defensa l'ús del català envia per la xarxa aquest petit video on sembla que defensa l´ús del català.
Però només ho sembla, des de el meu punt de vista, el que diu es justament el contrari. Que en penseu?

http://blogs.tv3.cat/elconvidat.php?catid=2200
(A partir del minut 43)





* Per cert, els RR. Mags de moment porten sucre...

dimecres, 19 de gener de 2011

És nit de reis...


No, no us heu equivocat, avui no és 5 de gener. Però per a mi, com si ho fos.  Avui he “tirat” la última carta al patge. Ara només queda veure que em duen els reis. Si carbó o sucre. Però si em duen carbó no els culpeu pas a ells –tampoc a mi, ara no farem “harakiris” oi? – i si per un casual porten sucre, llavors sí podeu estar segurs que ells són part important perquè aquest estudiant hagi assolit les competències mínimes.
Paciència i a esperar al llit, que no ens trobin pas desperts…

* By the way: la Mare Noel, que ve abans, ha deixat un bon i dolç bolado, així que menys plorar, Lluïset.

Entre exàmens... nervis!!!

 


Bufff... 

quiiinnsss  nerrerrrrvissss...ss...               (exàmens)

ahir, el de català, avui el de castellà........



Tot i això, un momentet per escriure aquest micro-post i anunciar la incorporació d'un diccionari de neologismes
(en castellà) al meu Netbives... 

dilluns, 10 de gener de 2011

Presentació oral: Retòrica exprés.

Guió de la presentació






Si no el veus bé, clika aquí

Material adicional:
Mapa conceptual

Una reflexió de por...

Quan tenia 15 o 16 o 17 anys vaig descobrir a Edgar Allan Poe, o hauria de dir vaig mal-descobrir,  perquè la presentació va ser terrible. Em van fer creure que aquest escriptor escrivia comptes de fer por, por de fantasmes i aquestes coses, contes de  uhhhh uhhhh i sortir corrents a amagar-se sota el llit.
És clar, no entenia res i no podia ser d’una altra manera, perquè Poe no és l’escriptor de fer por (uhhhh uhhhh) que jo esperava... i el vaig abandonar abans que es pogués defensar.  

Ara el redescobreixo, per una banda amb alegria – mai és tard-, per altra banda amb ràbia per tots aquets maldestres mestres:  professionals, de vocació, o per que la vida els ha obligat (o sigui pares) que em van confondre i no van deixar-me reconèixer i gaudir del talent literari d’aquest, ara sí ho pur dir, gran escriptor nord americà romàntic.
http://jpsanchez0514.wordpress.com/2010/06/
11/el-pozo-y-el-pendulo/

El cas és que fa poc, la professora de moderna ens va passar un dels seus relats, que vaig aparcar a la carpeta per falta de temps. Ara, en vacances d’hivern i enyorat d’Universitat, procuro consolar-me  recuperant deures aparcats. Però no el trobo. És igual, recordo (o això crec) el títol, el cerco per Internet, ah, sí! aquí està, el llegeixo. Una historia prou interessant amb un debat profund sobre els matemàtics (primera sorpresa: Poe no era només escriptor de fer por oh uhhhh).
Però..ui...  esclar, no podia ser d’una altra manera, m’he equivocat, el relat que la professora Martí ens havia donat no era La carta robada, sinó El pozo y el péndulo.


No passa rés, també el llegiré, ara que he re-descobert al Poe...

Ara entenc més coses. Poe no es un escriptor de fer por (uhhhh uhhhh) sinó d’un terror molt més subliminal, que un noi de 15 anys, sense massa educació, no pot captar de manera fàcil si no se li fa una explicació i encara menys, per descomptat, pot gaudir de la seva lectura si no té, no diré els coneixements necessaris, sinó la certesa que no els té encara. Perquè pitjor que no sabré és no saber que no saps (ui!, això sona una mica ianqui).

Dura, molt dura,  el dibuix d’aquest pres de la Inquisició que  dibuixa Poe. Fins i tot jo no corro, llegeixo a poc a poc, perquè és clar com l’aigua que el tempo és el que és i no es pot variar. Si corro, si salto algunes línies, la cagaré. Per altra banda venen molts pensaments “col·laterals” al cap: el pou (camí d’infern) l’habitació quadrada (potser la quadratura del cercle?), les llegendes negra i rosa de l’Espanya (encara que per l’època en que situo aquesta narració potser ja no tenia sentit aquesta llegenda potser més de l’època de Felip II) .

El primer conte que he llegit, en canvi, era més... policíac, no angustia però sí una bona discussió matemàtica, aprofitant que el meu tutor particular és matemàtic, a més de filòsof, li comento la jugada i m’explica la seva visió: la reducció de les matemàtiques a l’àlgebra, l’oposició de la raó francesa a l’empirisme anglès.
I recordo a Vicens Vives: La raó a França, l’empirisme a Anglaterra, la mística a Espanya, la metafísica a Alemanya i Catalunya que ha estat i ara no és res...(jo crec que víctima de l’espoliació més descarada d’alguns castellans).

De tot plegat, com pot ser que a casa, a l’escola Edgar Allan Poe no passes de ser un escriptor de segona, potser tercera línia? Sense cap transcendència; un simple escriptor que fa por (uhhh uhhhhh). Penso que aquesta es la dreta que hem de combatre, no pas la de Rajoy, més visible i evident. La dreta invisble i fantasma (d’aquets que fan uhhh uhhhh) que en silenci ens nega el coneixement i se’l reserva per la seva elit. Que vol continuar tenint-nos al seu abast. Vaja, en altres paraules, la nova església disfressada de mals educadors que ens mal-guien pel camí de les lectures.

En fi, de moment un llibre més a afegir a la meva llibreria i una ràbia més a acumular: la pèrdua de les obres completes de Poe, a les que no les vaig donar cap importància. A saber quantes sorpreses queden encara per descobrir. Potser Defoe serà la següent?

dissabte, 8 de gener de 2011

Et maintenant.... Libre!

No se si Xavi Mira, o Albert Ribalta,  o Marta Pérez o les noies de T de teatre saben que quan el jovent de Barcelona sotmès encara al franquisme, va escoltar Libre,  va al·lucinar amb el fet que Nino Bravo, cantant melòdic i de dolçors entonés aquest himne de llibertat compost per José Luis Armenteros cap el 1972 i que,  no sabem massa bé com,  va traspassar la censura. Així m’ho explica la meva germana, que llavors tenia quinze anys (jo en tenia cinc) i m’ho han confirmat persones que van viure l’època. Però el que sí saben tots plegats, és que els escenaris es rendeixen allà on van.

Ja, a Jet Lag, la sèrie de TV3 on els vaig conèixer, em van cridar l’atenció i m'hi vaig fer "fan". Després els he anat trobant a diversos teatres de Barcelona, junts o per separat, amb obres còmiques o dramàtiques. Recordeu Delicades? Jo m’asseguro, cada nit, que el Quiso torna a casa; Carme, Albert que ens vareu  fer patir aquella estona!
Per tant no em cregueu massa si us dic que no podeu perdre-us aquest musical de petit format, original com cap: la companyia de cant i ball  esta formada per.... 2 homes i només 2 homes.  I us aviso: no és l’única sorpresa, però al menys, visiteu el web de Nelly blue.  (i no us el perdeu!)

I perquè consti que actuo amb total imparcialitat (bé, ho provo) us diré que hi ha un parell de moments un xic lents pel meu gust i que justament ella, la Mari Trini, no es mereix l'acudit del qual és protagonista.

Ja n’hi ha prou, en tot cas, deixeu-me acabar dient-vos que tot i la imatge setentera que imposa Marta Pérez (la dire) i Mamen Duch (vestuari), l’Albert està tan maco i pelut com sempre i en Xavi, tot i triomfar en la tele comercial –que m’assebento de tot– continua igual de desitjable.   

Personatjores i personatjors: el  cel s’ha fet per vos però aneu amb compte amb el sol, no us passes com a Icar, m’agradaria gaudir encara molts anys del  vostre treball i, perquè no,  creuar unes mirades afectuoses, algun comentari i una abraçada en certa entrepaneria de la Rambla, on en Ramon, en Xavi i els altres companys  no paren de treure entrepans, amanides i begudes.

“A pendre per cul la perruqueria, jo me’n vaig a Amèrica [a viure el meu somni]”
Rocco Mastroniani
(cita més o menys literal)

dilluns, 3 de gener de 2011

... i un bon principi (d'any)

No tinc temps, he de marxar corrents cap a la biblioteca a estudiar sobretot sintaxi castellana. Però no m'en puc estar de recomar-vos aquesta carta a un diari, El Periódico.

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20110101/que-tractin-como-delinquent/11449.shtml


És una queixa, una de tantes, però el que m'ha sorprès i molt gratament és que aquest ciutadà no uilitza en cap moment un llenguatge emotiu (dexeu-me passar el "gelat" de la sisena línia començant pel final).
És descriptiu i només ens explica, amb més o menys gràcia i ironia el cost de les seves compres de nadal (amb minúscula, esclar: li nego la majuscula als nadals).
Però a més a més, diria que en aquesta carta hi ha incorporat un element Pessoià. Sí, sí. O molt erro, o el personatge al que fa referència el senyor Martín Sancho, és en realitat un alter ego, o, encara millor, un heterònim. Si és el cas, si és així, crec que aquesta tècnica li dóna a la carta una força enorme que cal sumar a la força que ja li ha donat el fet de, precissament, no utilitzar llenguatge emotiu.

No sé si el professor Serra estarà d'acord amb mi, però a mi si que m'agradaria tenir la capacitat d'escriure un relat d'aquestes característiques "cabrejants" amb aquest estil tan aparentment neutre, però justament per això tan efectiu.

Potser tot plegat és l'emoció momentània de descobrir (o potser hauria de dir: aplicar) els meus neo-coneixements d'argumentació, potser demà m'enpenediré aquesta entrada al blog, que a més no passa pels habituals filtres gramaticals, o sigui, està feta a raig, però ja us dic: m'espera la bilioteca...

Senyor Sancho, lamento la seva multa, però la seva carta m'ha engrescat a redactar millor cada dia.

Bup bup buuuuup buuüuup

La Piula diu:   veniu a coneixer el meu canal de youtube: www.youtube.com/ladypiula

Per cert, la seva pàgina ha canviat de nom, ara es diu "De pinsus i quisus" (Pinsu, ergo exisquisus)

Salut i bon any.

diumenge, 2 de gener de 2011

Els “marcianitus” es fan vells i la coca rància.

Fa 30 anys, s’estrenava un espectacle inspirat en la màgia de la nit més curta de l’any. Avui n’he vist la reposició. Decepció: els marcianitus també es fan vells i la coca rància amb el temps, tot  i la bona voluntat del director d’Alzira, Carles Alberola.
No soc el crio de 15 anys, ingenu i  innocent de 1980 i avui els joves no tenen gaire clar el significat de la  foguera, ni creuen en fades ni follets ni gaires recorden que la coca es menja.  La tristesa m’ha anava colonitzant l’ànima a mida que anaven passant els minuts amb la col·laboració d'algunes interpretacions fredes i avorrides.  És clar. La màgia senzilla i ingènua de la Catalunya que feia poc que havia recuperat la ny no té res a veure amb la societat pressent, consumista, de plàstic, que omple teatre per sentir la fàcil cridòria histèrica sobre uns acords d’Abba, i a veure com li expliquem això a un actor o actriu, de poc mes de vint anys, per molt mètode Stanislavsky que hi posem. 
Com podia pensar Alberola que parlar-nos de les nostres tontetes inquietuts setenteres, quan encara ens deien que tocar-nos-la ens faria cecs,  ens anava a emocionar ara, en la societat del hipot?  Al meu costat, un ós (senyor de pes i pelut), va esclafir a riure quan van cantar la meva (encara) estimada cançoneta-tonta  “Te esperaré el domingo”, i no li faltava raó, era esperpèntica.  Abans d’anar al teatre havia escoltat el vinil (vinil eren els discos de música d’abans dels cedes) per recordar les cançons i fins i tot amb la veu de l’inigualable Sisa, sonava caduca encara que a mi encara m’agradi. I és que a l’escola ja no s’usen llapis de fusta, sinó electrònics (i que convé no llençar-los a la foguera perquè el plàstic, al cremar, acostuma a ser tòxic).
No hauríem d’exhumar La nit de Sant Joan i el millor que podria fer Sisa és viure dels records de la seva més que increïble època (qui l’hagués viscut!) i deixar de fer la papallona ridícula. Avui ja no es compren postals de Barcelona, ni signades per Miranda, és trist, però és així.
Vull veure  una bona intenció en voler recuperar una de les poques obres musicals creades per la cultura catalana en català i no vull pensar que passa amb certs musicals (recordeu Alicia ja no viu aquí?) que repeteixen temporada en circuits petits i selectes, no arriben a certs teatres. Perquè si em poso a pensar, pensaré que les ganes de diner fàcil hi té molt a veure.
En tot cas, vosaltres us podeu estalviar els vostres calerons, no paga la pena anar a aquest teatre de la SG... a intentar recuperar un somni que va passar 30 anys i que, tot plegat, no és més que això: un somni, per tant irrepetible. Deixem en pau a les coques, els marcianitus i els Macarios.

dissabte, 1 de gener de 2011

Mal principi d'any...

No és bo començar l'any  fullejant La Vanguardia, ni que sigui per trobar la ressenya sobre la nova edició il·lustrada d'una obra de Goethe, perquè ens podem topar amb col·laboracions com al del senyor Gimeno:
(http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20101231/54096028257/triangulo-rosa.html)

A banda de la meva antiga i coneguda defensa de la llibertat d'estimar i lluita per la memòria a a les persones les vides de les quals varen ser destrossades per no seguir la norma*, les habilitats i competències que estic assolint gràcies a l'ajuda de persones molt voluntarioses en la meva formació em permet llegir aquest escritet de manera força diferent a com ho hagués fet fa sis mesos.

Sembla que el senyor  Albert Gimeno ja és conegut per algunes  declaracions conservadores; és bo poder opinar,  no massa anys enrere nosaltres no hauriem pogut dir res. No discutiré les seves opinions, de fet soc un gat vell que he tastat moltes llets i puc suposar sense estranyar-me interessos polítics, electoralistes  i també econòmics allunyats de cap altruisme rere aquest monument que el senyor Gimeno considera inadequat i que alguns portem anys i panys reclamant. Don Alberto:  erreu el tret,  i força,  i  us veiem el llautó.

Don Albert fa un redactat que certs professors, senzillament ni avaluarien. La seva argumentació és  populista, improvisada i amb llenguatge sexista i emotiu a dojo. Per descomptat, plena de fal·làcies: de desconeixement –amagar dades expressament–, de descrèdit, d'agafar el tot per una part i encara n'en diria més. No paga la pena, no paga la pena perdre el temps. M’espera la Piula per anar plegats al parc, ella a olorar els matolls de l'any que estrenem, jo a distreure’m amb Ramón J. Sender.

http://ideasculturasensaciones.blogspot.com/ (2009)
Tot i això, abans he de desenmascarar aquest infaust i pervers  text que pretent l’eliminació de la memòria dels patiments d'alguns milers de persones, tot  equiparant el terrible infern (parlo només de les víctimes del nazis) amb situacions no desitjables però que no porten ni a la presó, ni a la tortura, ni a la mort. Esborrar de la memòria uns patiments pel mètode de “no hi ha per tant”.


Senyor Gimeno, creguim: encara que potser tingui algunes raons en algunes coses, deixí d’odiar. Al cap i a la fi, ningú no pot dir d’aquesta aigua no en veuré i aquesta cambra fosca no la trepitjaré, oi?



Lectura recomanada: Los hombres del triangulo rosa, Heinz heger, Amaranto, Madrid, 2002.




* (Recordem que abans que es poses de moda la dita memòria històrica dels "violetes" capitanejada per l'amic Benito, servidor ja havia promogut i organitzat una manifestació del 28 de juny -diada de l'alliberament afectivo-sexual- en homenatge a les persones que han patit la repressió exercida pels nazis i franquistes per la seva opció/orientació afectivo-sexual).