No se si Xavi Mira, o Albert Ribalta, o Marta Pérez o les noies de T de teatre saben que quan el jovent de Barcelona sotmès encara al franquisme, va escoltar Libre, va al·lucinar amb el fet que Nino Bravo, cantant melòdic i de dolçors entonés aquest himne de llibertat compost per José Luis Armenteros cap el 1972 i que, no sabem massa bé com, va traspassar la censura. Així m’ho explica la meva germana, que llavors tenia quinze anys (jo en tenia cinc) i m’ho han confirmat persones que van viure l’època. Però el que sí saben tots plegats, és que els escenaris es rendeixen allà on van.
Ja, a Jet Lag, la sèrie de TV3 on els vaig conèixer, em van cridar l’atenció i m'hi vaig fer "fan". Després els he anat trobant a diversos teatres de Barcelona, junts o per separat, amb obres còmiques o dramàtiques. Recordeu Delicades? Jo m’asseguro, cada nit, que el Quiso torna a casa; Carme, Albert que ens vareu fer patir aquella estona!
Per tant no em cregueu massa si us dic que no podeu perdre-us aquest musical de petit format, original com cap: la companyia de cant i ball esta formada per.... 2 homes i només 2 homes. I us aviso: no és l’única sorpresa, però al menys, visiteu el web de Nelly blue. (i no us el perdeu!)
I perquè consti que actuo amb total imparcialitat (bé, ho provo) us diré que hi ha un parell de moments un xic lents pel meu gust i que justament ella, la Mari Trini, no es mereix l'acudit del qual és protagonista.
Ja n’hi ha prou, en tot cas, deixeu-me acabar dient-vos que tot i la imatge setentera que imposa Marta Pérez (la dire) i Mamen Duch (vestuari), l’Albert està tan maco i pelut com sempre i en Xavi, tot i triomfar en la tele comercial –que m’assebento de tot– continua igual de desitjable.
Personatjores i personatjors: el cel s’ha fet per vos però aneu amb compte amb el sol, no us passes com a Icar, m’agradaria gaudir encara molts anys del vostre treball i, perquè no, creuar unes mirades afectuoses, algun comentari i una abraçada en certa entrepaneria de la Rambla, on en Ramon, en Xavi i els altres companys no paren de treure entrepans, amanides i begudes.
“A pendre per cul la perruqueria, jo me’n vaig a Amèrica [a viure el meu somni]”
Rocco Mastroniani
(cita més o menys literal)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada