No tinc temps, he de marxar corrents cap a la biblioteca a estudiar sobretot sintaxi castellana. Però no m'en puc estar de recomar-vos aquesta carta a un diari, El Periódico.
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20110101/que-tractin-como-delinquent/11449.shtml
És una queixa, una de tantes, però el que m'ha sorprès i molt gratament és que aquest ciutadà no uilitza en cap moment un llenguatge emotiu (dexeu-me passar el "gelat" de la sisena línia començant pel final).
És descriptiu i només ens explica, amb més o menys gràcia i ironia el cost de les seves compres de nadal (amb minúscula, esclar: li nego la majuscula als nadals).
Però a més a més, diria que en aquesta carta hi ha incorporat un element Pessoià. Sí, sí. O molt erro, o el personatge al que fa referència el senyor Martín Sancho, és en realitat un alter ego, o, encara millor, un heterònim. Si és el cas, si és així, crec que aquesta tècnica li dóna a la carta una força enorme que cal sumar a la força que ja li ha donat el fet de, precissament, no utilitzar llenguatge emotiu.
No sé si el professor Serra estarà d'acord amb mi, però a mi si que m'agradaria tenir la capacitat d'escriure un relat d'aquestes característiques "cabrejants" amb aquest estil tan aparentment neutre, però justament per això tan efectiu.
Potser tot plegat és l'emoció momentània de descobrir (o potser hauria de dir: aplicar) els meus neo-coneixements d'argumentació, potser demà m'enpenediré aquesta entrada al blog, que a més no passa pels habituals filtres gramaticals, o sigui, està feta a raig, però ja us dic: m'espera la bilioteca...
Senyor Sancho, lamento la seva multa, però la seva carta m'ha engrescat a redactar millor cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada