diumenge, 13 de març de 2011

Desclassificats

Difícil fer una ressenya de Desclassificats, al menys  aportant quelcom que no s’hagi dit, o que no hi sigui esperat. Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla no deixen indiferents i jo no en sé prou com per criticar matisacions d’una interpretació que a mi em va semblar tal com l’esperava, perquè és evident que professionals com ells no poden estar menys que brillants.
Però si puc fer una, no, dues consideracions. La primera és l’aposta d’aquests i d’ella per un teatre menys comercial.  Estem acostumats a veure’ls a la televisió: els dóna de menjar. I també al teatre, on, senzillament, gaudeixen i ens fan gaudir, sense límits ni censures.
Per altra banda, i això sí va ser la sorpresa, l’autor del text, Pere Riera, no el conec, un autor més... tanquen els llums, comença l’acció... coll... qui era l’autor? Un tal Pere Riera...  L’argument és senzill, la trama no tant. Però ara no us desvelaré els seus secrets amagats, com a franctiradors, en els seus racons i raconets. Voltes i giravoltes. Mai diguis d’aquesta aigua no en veuré, perquè potser t’hi acabaràs fent un fart, fins enverinar-te.
A casa, com toca fer-ho, apa, som hi, a fer les recerques corresponents i esbrinar que no és un autor pas novell ni desconegut (Lluny de Nuuk). Això sí, potser no és comercial. I per a més informació, Desclassificats és treball de final d’estudis. I quin treball!
Segurament, les maricultes dirien que és un snobisme comparar-lo amb Shakespeare, o pot ser una bestiesa. Per tant no compararé però no m’estranyaria gens que d’aquí uns anys –ai!, la patina del temps- Pere Riera  fos reconegut com un gran autor teatral.
HI ha polítics amb classe (segur?) i classes de polítics.

Així doncs, més que recomanable, una mostra més de la gran i bona feina que es fa a Catalunya, encara que a alguns els molesti tant. Això sí, La Villaroel es gran, hi ca molta gent,  així que paciència amb  les impertinents i continues estossegades i altres sorolls d’un públic que veu la platea del teatre com la sala d’estar de casa seva. Que hi farem, res no pot ser perfecte, al menys, encara no hi ha arribat les crispetes.

L'art de la història.

Per què la unió d’art i història fa història de l’art?
Per què  la unió d'art i història no fa l’art de la història?

            "La publicitat és la vida del capitalisme –en la mesura que sense publicitat el capitalisme no podria sobreviure- i és al mateix temps el seu somni.
     El capitalisme sobreviu obligant a la majoria –a la que explota- a definir els seus propis interessos amb la més gran mesquinesa possible.  En el passat, ho aconseguí amb privacions generalitzades. Avui ho aconsegueix en els països desenvolupats amb la imposició d’un fals criteri del que és desitjable i del que no. "
                                                                                                                             John Berger
Modos de ver, 1974
Pàg.169


On the Threshold of Liberty, February–March 1937
Rene Magritte
The Art Institute of Chicago, Chicago, EEUU
http://www.artic.edu/aic/collections/artwork/110970?search_id=1

dijous, 10 de març de 2011

Enclousure a la Granvia Sud

Es coneixen amb el nom d’ Enclousures  les privatitzacions de terrenys comunals a l’Edat Moderna a Anglaterra. Aquetes privatitzacions o tancaments es traduïen amb que els camperols ja no podien aprofitar els fruits naturals dels espais comunals (bolets, llenya, caça, plantes medicinals) sense pagar al propietari.  
Al barri de Granvia Sur,  després d’anys fent ús del nostre espai comunal (el carrer), patim  una enclousure de l’ajuntament de l’Hospitalet, o com es diu ara Zona Verda.

És clar que hi ha raons. També n’hi havia per les Enclousures angleses, la tesi era que un espai comú es degrada perquè ningú en té cura, en canvi, un espai  privat estarà ben cuidat pel seu propietari. 
De la mateixa manera, els veïns de Granvia Sur creuen que l’espai comú està mal utilitzat per vehicles de fora del barri, i que, en canvi, un espai privatitzat amb una Zona Verda en donarà una bona utilització.

Bé, de la mateixa manera que veieu ridícula la tesi de les privatitzacions dels boscos anglesos, hauríeu d’adonar-nos de la bestiesa que suposa pensar que pagar per aparcar ens facilitarà l’aparcament perquè si és obvi que, en el primer cas, la solució passa per l’educació i per donar als usuaris del comunal la percepció de propietat (a l’estil del cooperativisme), també és obvi que, en el segon cas, el pagar per aparcar, i més en les condicions que ens van indicar, només servirà per deixar de tenir uns calerons a final d’any. 
És clar que 52 euros l’any no són pas tant... , només són unes 60 baguettes aprox. Justament les que consumeixo en dos mesos. O sigui, que, a partir d’ara, d’acabat menjar pa a casa durant els mesos de gener i febrer.


Abans de marxar, una altra reflexió. Ens diu el president de l’Associació de Veïns que l’ajuntament accedeix a aquesta vella petició del barri tot i sabent que és deficitària. Ui!, a veure si ho entenc: ¿ voleu dir que, en plena crisi, la ciutadania de l’Hospitalet (nosaltres també), a través dels impostos, subvencionarà una zona verda que ara ja no fa cap falta ( el  mateix tècnic de l’ajuntament va afirmar que les places en discussió són mínimes en l’actualitat)? Quina pudor...


* Aclariment: jo, que sempre he estat en contra de la Zona Verda, al menys en aquestes condicions (no exclusiva, amb un cost pels veïns), podia entendre la necessitat en uns anys ja molt llunyans en que hi havia molts vehicles de fora del barri. En l’actualitat i sabent que no és així, ni la vull ni l’entenc.

dimarts, 1 de març de 2011

Enfadat

Enfadat amb el món
enfadat amb mi
hi ha sortida?
tot tan mal fet. O potser no?
Tot tan difícil.

I els ignorants feliços en la seva ignorància
i encara més enfadat amb el món
i encara més enfadat amb mi
per què no puc ser ignorant?