dijous, 29 de setembre de 2011

"No habra paz para los malvados".... però, quins malvats?

Ahir vaig veure No habrá paz para los malvados, dirigida per Urbizu i interpretada, entre d’altres per  José Coronado.

Formalment és una pel·lícula amb alguns moments intensos i molts moments avorrits.  Cert que el coprotagonista de Salsa Rosa i de la serie televisiva Periodistas omple la pantalla (podríem esperar menys?). No vull oblidar els meus elogis, també als altres actors i actrius.
Però on fa aigües, i moltes, és en el contingut. És una pel·lícula –caos, un producte al servei d’un únic missatge: no hi haurà pau pels malvats (islamistes).  Anem a pams.

El film comença amb un policia (Coronado), gran, dur, esquerp, mal parlat i amb problemes amb l’alcohol que mata, potser accidentalment, uns pocs colombians en un bar d’aquells on un espera trobar hetero-sexe. Per la seva desgràcia, un testimoni de la matança aconsegueix fugir.
A partir d’aquest punt s’obren dues trames principals:

La primera és la de la investigació oficial dels assassinats. Un fil que resulta anodí i que només mostra interès en una suau crítica a les escletxes de la burocràcia policial. Una trama vulgar sense cap final clar, o millor, sense cap final.
La segona sembla més interessant; el poli gran, esquerp, mal parlat  endega la seva particular investigació per trobar l testimoni que escapà de la matança.  Fins i tot hi ha un moment, cap el minut 30, en que hom pot pensar que aquest policia, que té un passat relacionat amb Colòmbia amaga alguna secreta animaversió i que els assassinats del puti-club no varen ser casualitat.
Però no. No és així, la veritat és que Coronado comença assasinant a uns colombians traficants de droga i acaba perseguint a uns moros traficants d’armes i que, a més, volen fer un atemptat. No explico res més per no desvelar el poc interés que resta  a aquest oblidable film.
Un curiós truc de màgia, amb una tosca i obvia subliminalitat (en un moment determinat, un “moro”  amb una motxilla puja a un tren de rodalia a.... Atocha!!!),  per dir-nos que dolents que són els moros que posen bombes fins i tot a les àrees infantils de centres comercials.

En fi, si odieu els “moros” no cal que l’aneu a veure, tot continuarà igual o pitjor; si us preocupa l’odi irracional cap a persones no espanyoles (catalans inclosos) tampoc hi aneu. Però el més divertit de tot pot resultar comprar una copia pirata a un top manta.... marroquí!

diumenge, 18 de setembre de 2011

En busca d’una llibertat que no se sap massa bé quina és.


Cada cop més sento parlar d’associacions que treballen per uns drets o unes llibertats, sense que puguem determinar quins drets o llibertat, amb concreció, sense poder-nos agafar a un discurs concret i precís. I jo, que he estat força anys en una associació alternativa reflexiono i escolto la meva experiència.

I la meva experiència, que no té perquè ser la vostra, em parla d’una dinàmica cap a la vulgarització. D’uns pressupòsits de lluita agosarats, típics de finals dels anys 60 del segle passat, hem anat lliscant per tobogan de l’assimilació fins a arribar a una situació de còmoda comoditat on tothom té el seu lloc.

Les associacions reivindicatives (al menys les que lluiten per la llibertat afectivo-sexual –que crec conèixer prou bé-), envellides des de el moment que no hi ha relleu generacional, han acceptat, en el pitjor dels casos,  el joc del poder i ara juguen a aconseguir subvencions i paper en les institucions. En el millor del casos, sobreviuen com poden, al·lucinades i desconcertades, en mig d’una pèrdua de la base ideològica; els objectius han deixat de concretar-se i, en canvi, han adoptat una còmoda comoditat en la dispersió i generalització: “Lluitem per a la llibertat”... sense saber massa bé que vol dir això. Ras i curt, unes s’institucionalitzen i participen del poder, amb la qual cosa, deixen de ser alternatives, les altres, viuen en una inèrcia anodina, una agonia que només té un final.
 
I alguns es lamenten en que la societat ja no vol reivindicar i que prefereix l’oci fàcil i programat: qui dia passa, any que empeny. I alguns tenen en aquest lament una crítica. I jo ho trobo del tot absurd, tant com la de pretendre que el riu deixi de ser riu.
Esclar que podem fer una anàlisi (no sé si seria exhaustiva, però sens dubte seria llarga) de perquè la gent s’acontenta amb gots de plàstic en lloc dels de vidre de tota la vida.
Però pel que a mi m’interessa subratllar ara, això no té importància. Sigui com sigui, els models reivindicatius dels 60 ja no serveixen, els lemes han esgotat la seva força i cal trobar noves motivacions per aixecar la gent de la cadira i tornar a dir tots plegats: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.  Fins que les associacions que busquen una llibertat que no saben massa bé quina és, no facin net, no reflexionin i no es posin a treballar en una actualització dels seus continguts i expressions,  la tendència al passotisme i a la recerca del plaer instantani i fàcil continuarà a l’alça i cada cop seran menys el 28 de juny i més el 29. (I si no sabeu que és el 28 de juny i el 29... busqueu).

Tornada de vacances


Bufff.... ja ha passat l’estiu i ja tornem a la Universitat i amb el retorn als estudis també el compromís del retorn al bloc, al hippy bloc del Lluís i la Piula.

                                     L’estiu no ha estat estèril. Algunes obres de teatre (unes força encertades: Desaparecer; de Calixto Beito amb Juan Echanove i Maika Maikovsky -quin descobriment, aquesta noia!-  d’altres no tant: Un tranvia llamado deseo, terriblement adaptada per Mario Gas). De cinema poc, però si molts dvds, actuals i clàssics.  De lectures un parell de llargues, narrativa i unes poquetes pendents del darrer any acadèmic:, aquestes últimes acompanyades de bona xocolada. Moltes estones vora el Llobregat, a Gironella, amb la Piula al costat i una lectura serena amb el sons del riu al darrere (i també dels cotxes, maleït  i contradictori progés).
Ah!, sí, cal no oblidar les visites museístiques: la Colònia Vidal, el Museu de la Tècnica de Terrassa i el Museu de Montserrat.

Ja veieu: tot mon estiu cap en poc més de quatre ratlles. Ara venen les noves il·lusions i un projecte de vida amb companyia.