Em
confesso, soc un funcionari.
Sí, un “privilegiat” que diu en Mas, cobro com a
porter però faig tota mena de tasques (no em queixo, és més distret). La
ciutadania creu que faig la compra en el temps de treball i que visc com un
rei. En fi, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.
Em confesso, soc un funcionari de justícia,
venut pels sindicats (staj,csif, ugt, ccoo) a canvi de 15 alliberats (ells ho
neguen, és clar, però tots sabem com va la cosa).
Però,
fet i fet, tinc una feina fixa, no em puc queixar. Bé, si la tinc es després d’haver superat una –dura- oposició (sense punts, ni “endolls”) i perquè, essent
treballador públic, no hauria d’estar al caprici de qui mana en cada moment.
Però
continuo sent un privilegiat. A més blanc i d’aquest país.
Em mereixo tots els
mals: que em retallin el sou, que m’augmentin les hores, que em treguin la
universitat, que pugin l’hipoteca, pagar per la sanitat: perdre tots els drets
pels que tan van lluitar el meu avi, el meu pare i jo mateix; mentrestant l’església
(que és el que resta de l’intent de Crist de portar-nos el paradís) m’insulta i
recrimina perquè no tinc muller sinó marit. I per postres, no em deixeu morir tranquil·lament al llit,
perquè llavors “no produiria”, en tot cas m’hauria de tirar al metro o d’un
sisè (no, no, no em vull matar, em queden encara massa llibres per llegir, algú
a qui estimar, a una gosseta a qui mimar, però
¿quina altra sortida hi ha?
¿Quin altre camí deixeu a la meva dignitat?
Colla de lladres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada