No fa massa que conec l’obra de Carme Portaceli i no diré que les seves
produccions siguin sempre d’aquelles que acabes dient “caram, m’han passat el
temps volant” (per altra banda, quin sentit té anar al teatre a que "voli" el temps?), en canvi mai m’han deixat indiferent i mai he sortit amb la
sensació de haver vist quelcom oblidable. Em sembla que, definitivament, m’he convertit en un fan incondicional d’ella
(El meu marit és més del Carlos Bieito; bé, no, en realitat em sembla que a
tots dos ens agrada els dos i sense menysprear en absolut tants altres
directors i directores que ens han deixat bocabadats).
A més, aquesta vegada, crec que pel text escollit, El vídeo no el veu ningú, de Martin Crimp, surto del teatre amb la
sensació que hauria de tornar-la a veure un cop i un altre. És clar que part de
la culpa d’aquesta necessitat és l’haver estat alumne del curs de Gèneres Literaris,
de la UAB (que, dit de pas, sembla que ja no es farà mai més), i és que ara no
en tinc prou amb “una primera lectura”, són molts els elements que cal tenir en
compte i la meva curiositat m’empeny sense remei a voler saber més d’aquesta
obra (perquè una de les cabines telefòniques està separada de les demés?; perquè
a vegades la llum és blanca i altres cops és vermella?; perquè.....?)
Tadeusz Kowzan, ens explicava el professor i escriptor Jordi Julià, enuncià
que el teatre es la suma de tretze signes,
agrupats amb els signes d’expressió, de l’actor i de l’escenari.
Bé, no és que em passi tota l’estona pendent d’aquests signes, però si
vaig poder experimentar amb molts de la mà de Portaceli, i de tots ells, vull
destacar la proxèmia (que estaria dins dels signes de l’actor), el moviment
dels actors per l’escenari; no parlo només dels típics moviments destinats a
moure elements del decorat davant del públic, sinó d’una autèntica coreografia
espectacular (després vaig comprovar en el programa que hi havia un responsable
de coreografia i moviment escènic).
I tampoc va passar per alt la il·luminació acurada i justificadora de cada
moment, ni l’ús del so i de la música, o
el vestuari, maquillatge i pentinat que perfilaven cada personatge. I, és clar,
dels signes d’expressió: la paraula, el to i sobretot d’allò que dèiem a
classe: un cosa és el que es diu, i una altra el que es vol dir. És clar, l’equip
era de primera, tot havia d’anar sobre rodes, això no és, no va ser, cap
sorpresa, la sorpresa és que potser per primera vegada des d’aquell primer quadrimestre
del curs 2011-2012 he aconseguit ser conscient en molts moments, del ús d’aquests
signes.
El vídeo no el veu ningú, escrita per Martin Crimp i, més que dirigida, reconstruïda per Carme
Portacelli (i per Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez, Maria
Rodríguez, Martí Salvat i Diana Torné) ha estat un plaer per les meves
neurones, pel meu sentit estètic i una manera pràctica de recordar les classes
de Jordi Julià i Pere Ballart (que qui sap si a hores d’ara no estan retallats
per aquests anti-cultura que és diuen a ells mateixos polítics).
Em sento orfe, perquè jo en sé tan poc... i hi ha tant per aprendre...
(m'estic referint, ara mateix a aquesta obra i el seu autor). No
sé pas qui m’orientarà, qui m’ajudarà a entendre millor els secrets i els
simbolismes. Però no defalliré, com diria Scarlata, “juro que mai més tornaré a
passar ignorància” (Bé, ignorància en tindré sempre, és clar, vull dir que mai
més em conformaré amb la ignorància). O sigui que me’n vaig a investigar.
Salut i petons a tots.
Descàrrec: Disculpeu els links a la wiki, a falta d'un web dedicat, considero que és una manera ràpida i senzilla de fer-se'n una idea (però atenció amb els errors!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada