dimarts, 2 de juliol de 2013

Lai importància d'un gra de sorra a llevant


La importància d’un gra de sorra a llevant

 

Que n’és de bonica aquesta platja!
A l’hivern i a l’estiu; ets un afortunat!
I quines ganes, oi?  de seure a la  cadira
amb un llibret i un gelat de maduixes per sempre.

 

De veritat que hi vull seure, a la cadira, amb els peus a l’aigua fresca i un
camp de maduixa desfent-se a les mans
amb el somriure aquell de
babau estúpid i les babes, barrejades amb el xarop de
maduixa per sempre,  relliscant per la barbeta, pel coll,
quin gust de fàstic.

 

Que n’és de bonica aquesta  platja!
I que afortunat en sóc, jo, de ser-hi


Quina pena que avui els núvols amaguin el sol,
I que la cadira sigui orfe de culera
que  el gelat de maduixes per sempre s’hagi amargat
ets un afortunat, Johnny, i un desagraït. I aquells que no tenen platja?

 

Encara et queda l’aigua, el mar, les onades
Que arriben i van, coquetes i sol·licites
Mullants peus, i turmells.

Venen les onades i
et banyen  les cuixes, la panxa, el pit, el coll
la boca, la cara i els cabells i
et deixen bocabadat, sense paraules, sense mirades, sense aire
sense aire Sens aire  Sen aire Se aire S aire  aire aire aire.

 

I quan ja sembla que ja no pots més:
Se’n van les onades
I tornes a respirar esperant la propera,

Sense seure a la cadira sense culera, sense gelat de maduixa per sempre
amargat gelat de xarop industrial.

 Mal fet fas, Johnny, de renegar-hi.
és una bestiesa esvarar-se, amoïnar-se, angoixar-se
faries bé de no donar-hi més voltes, només et cal deixar-te anar
Ja buit de desig només et resta un vast desert de futur

 

Però no pensis en marxar,
cal que siguis perquè et trepitgin amb els seus peus bruts i pudents,
perquè t’hi apaguin les cigarretes
Cal que siguis perquè han d’enterrar-s’hi, perdre-hi les claus, fer un castell
Perquè s’hi pixin o per ser projectil llençat a una fastigosa cara.


I si no t’agrada, no haguessis nascut gra de sorra, gilipolles!

                                               (collons!, se m’ha ficat un maleït gra de sorra a la sabata)

dimecres, 26 de juny de 2013

Transgressions a costat de casa, de-genera't

No tot seran tallers de lectura
ni cursos de quàntica
ni matricules universitaries

Hi ha d'haver també acció, pràctica i
tot moment és bo per una transgressió
tot lloc és possible per a la transgressió
es temps i espai de transgressió!

intel·lectual, convencional, sexual....

Aquest divendres, per exemple, podeu trangredir la sexualitat i generalitat establerta pels més rancis patrons catolic-capitalistes.

dimarts, 25 de juny de 2013

De qui és l'afirmació?

Qui creieu que és l'autor de la següent afirmació?

Avui els pobles de totes les nacions han perdut l'instint de la revolució.
Estan massa satisfets amb la seva situació
i la por de perdre allò que tenen els fa inofensius


Pista 1:    L'autor ja és mort.

Pista 2:    A despit del seu pessimisme és una persona encara molt infloent, sobretot en els cercles obrers

Pista 3:    Va conèixer a Marx

Pista 4:    Era antiautoritari (que no caòtic)


Pista 5:    Va ser expulsat de la 1a Internacional

Pista 6:    Era anarquista

Pista 7:    Va morir el  1 de juliol de 1876


Solució:

    Mikhail Bakunin, un dels principals teòrics de l'Anarquisme (Col·lectivista)


Font de la cita: La internacional. El naixement de la cultura obrera, Ferran Aisa, Editorial Base, 2007 Barcelona (Pàg. 86)



Corrupció, una moda nova?

No pas. De fet és força antiga, la qüestió de la corrupció. I per a mostra, adjunto un fragment del treball realitzat a partir del llibre de Gemma Rúbí i Josep Armengol central en la corrupció electoral a la Restauració.


Podem comparar la corrupció electoral [Canovista]  amb l’actual corrupció?
Sí. Dit amb una sola frase: Canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Anem a pams.
Primer de tot cal tenir clar que qui s’escull en  unes eleccions no és qui realment mana (sempre mana i ha manat el diner) sinó qui sembla manar (deixem de banda, per síntesi, matisacions dels límits del manar). O sigui, una mena d’intermediari entre els productors i el capital (o si es prefereix, senzillament el diner) que fins ara s’ha demostrar sempre corrupte.
Però hi ha una diferencia cabdal: hi ha dues maneres d’aconseguir que aquest intermediari sigui qui volem, la primera, la de llavors, és manipular el fet de l’elecció, l’escrutini. L’altra,la d’ara, és aconseguir que l’elector voti a qui convingui. Quedi clar que sigui quin sigui, només serà l’intermediari i al darrera tindrà, com sempre, els poders econòmics, per tant fins i tot podem presentar a dos o tres candidats diferents, en simulada competència (o fins i tot en autèntica competència en alguns punts secundaris o marginals).
Pot semblar que estem comparant peres i pomes, però tot plegat és el mateix: fruita... o diner, com es vulgui. En la societat de finals de segle XVIII, absolutament diferent a la nostra, els negocis potser eren nets però es sustentaven en uns càrrecs que calia doncs assegurar que fossin de determinat color. Avui continua essent important qui estigui al capdavant del govern, no deixa de ser, recordem, l’intermediari entre el poble i qui mana de veritat. Però la brutícia ha canvia d’escenari i de les eleccions s’ha anat a les bambolines (o potser hauríem de dir que de les bambolines ha entrat a escena: els negocis).
Hem canviat la vergonya. Ara seria impensable una tupinada (bé, potser no tan impensable, només cal que no se sàpiga); en canvi és absolutament acceptat unes desviacions de fons, o un frau fiscal o qualsevol altra estratagema per omplir les butxaques de pocs a costa de molts.  En altres paraules, tan se val si sumen dos i tres, o tres i dos, el resultat és el mateix: cinc. Tan és si fem la activitat corrupte a peu d’urna o a peu de llibre de comptabilitat, el que importa es poder-la fer i portar-se’n sortir impunement.
Encara que aquest “impunement” ja no inclogui un anonimat. L’altra dia, l’advocat d’un més que conegut –presumpte, sempre presumpte- corrupte es passejava –amb escolta pública, la de la Ciutat Judicial, la que paguem entre tots i mai ens escoltarà a nosaltres honestos ciutadans- per la nova Ciutat de la Justícia de Barcelona entre crits de “fora corrupció” (ni un sol insult, ni una sola referència explícita al seu il·lustre client, només un impersonal “fora corruptes”). Ho va aguantar estoicament i és que, avui, part de la minuta de l’advocat és justament aquesta, suportar cinc minuts d’innocent escridassada. Si la cosa anés a més, llavors els polítics escollits teòricament en democràcia i llibertat s’afanyaran a relacionar la protesta amb el terrorisme de més alt nivell.
Efectivament, la vergonya ja no és acceptar un encasillado o reconèixer que uns votants en realitat estan més que morts. La vergonya és ser enxampat amb una motxilla plena de bitllets camí d’Andorra. Ja no desapareixen i reapareixen misteriosament actes electorals, no; ara desapareixen –i apareixen- factures i misteriosos emails que són però que no són. I que si són però no convenen és declaren il·legals i llestos.
I si ara no sembla que ens preocupi massa l’opinió exterior, podem entendre doncs, que llavors tampoc importés massa que pensaven de les “trampetes” els de fora.  I si ara sembla que les corrupcions passen sobrevolant els nostres caps sense afectar-nos massa –retallades apart-, podem entendre perquè la corrupció electoral del XVIII va aguantar tant (bé, en alguns llocs més que en d’altres).

Potser cal anar dient les coses pel seu nom i no deixar-nos enganyar per un difuminat llenguatge. No tot es corrupció i no tot està superat, potser les trampes electorals sí[1], però la corrupció no. L’encasillado, les tupinades, la manipulació d’actes són trampes i només trampes que amaguen una corrupció que és l’enriquiment il·lícit (i si la llei no ho permet a més il·legal). No ens enganyem, al segle XVIII hi havia corrupció i hi havia trampes electorals. Avui hi ha corrupció i no hi ha trampes electorals (que se sàpiga) perquè no calen. Els corruptes s’han sofisticat, han estudiat, han après i ara, que estem en l’era dels mass media, ja no fan trampes a peu de taula electoral sinó senzillament programen al electorat amb tècniques molt més indirectes i elaborades que dificulten denunciar la trampa car aquestes resta dissolta entre pràctiques més o menys lícites, o acceptades, o sàviament dissimulades. Vaja, en realitat no importa qui guanyi perquè sempre guanyarà el diner i perdrà l’obrer, en tot cas només ens cal una mica de maquillatge i algunes diferències insubstancials entre sigles que, com diem, realment només es tradueixen com aquella famosíssima marca de discos antics: “La voz de su amo
I cal dir que aquesta manipulació a la que em refereixo no és concentra en l’època electoral. Jean Baudrillard[2] explica la influència dels “innocents” concursos televisius de pregunta/resposta que ens eduquen subliminalment  en un mecanisme de comportament davant de situacions com la compra al supermercat o, és clar, unes eleccions. Aquest mecanisme consisteix en realitzar preguntes senzilles de resposta força evident (preguntes i respostes tot sovint, predissenyades), aquesta educació des de la televisió (eina que no tenien a l’època de Cànoves) permet manipular el vot des de el seu mateix origen: l’elector i fer, per tant, innecessàries pràctiques més burdes com  la tupinada o la falsificació d’actes. Justament en la presentació de l’obra que ocupa aquest paper i responent a una pregunta del públic, l’historiador Borja de Riquer va referir-se a  la manera present de dirigir al votant cap a una elecció concreta, per mitjà dels anomenats mass media com de neo-caciquisme. [3]
Potser ho veurem més clar i fàcil si recuperarem el nostre exemple d’abans, el del parchís, perquè podem dir que hem canviat de joc a un de molt més complicat (potser uns escacs?). En el joc nou, les trampes han de ser molt més delicades però també són més diverses i passen més desapercebudes, sobretot perquè com no afecten a individus concrets sinó a col·lectivitats, ningú pot acusar a ningú de manipular a l’individu, encara que la aquest si ho està per mitjà de la seva pertinença a un col·lectiu.

I cal dir que aquesta manipulació que diem surt de la nova corrupció, surt de la necessitat dels corruptes d’aconseguir posicionar-me políticament allà on els interessa. Una vegada més trobem un vincle, potser al principi insospitat, entre la dita corrupció electoral (sempre defensarem que millor parlar de trampes per a sustentar una corrupció), i la pressent corrupció (ara sí, en majúscules) tan present com llavors, tan pública com mai.
Per tant, la corrupció no es crea ni es destrueix, canvia. Ahir es manifestava majoritàriament en l’escrutini i els censos, avui ho fa en la manipulació del electorat a temps total per tota mena de mitjans tècnics i psicològics; i l’abstenció electoral no és il·lustradora de l’apatia política de la societat, el sistema electoral està preparat justament per impossibilitat qualsevol conclusió encertada al respecte: una manipulació més.
I per acabar, com a gran conclusió, crec que és més que clara i explicita aquells mots de Raimon: “Si només els rics estudien, només els rics sabran”[4] i, a l’altra banda, la famosíssima cita d’Ortega (reproduïda aquí sense ànim de descontextualitzar-la):  “[...] cree la masa que tiene derecho a imponer y dar vigor de ley a sus tópicos de café”.[5]
Deixem de banda el paternalisme i la influència legítima i formem-nos tots plegats per poder realitzar el vot amb honestedat i sobretot responsabilitat. O millor encara, deixem la democràcia que no ha demostrat pas ser el sistema menys imperfecte i provem de civilitzar-nos d’una vegada i conviure sense la necessitat de la paternal tutela dels governants.


[1] En realitat, no podem estar segurs de la puresa de les eleccions. Son tants els elements que estan dins del circuit d’un dia d’eleccions que res ningú no es garanteix, de veritat un resultat; podem assegurar, com a interventors la netedat en determinat col·legi; podem creure en tots els interventors; però en el llarg procés del recompte hi ha moments per ficar-hi mà.
[2] Baudrillard, Jean La sociedad de consumo, Barcelona, Plaza Janés Editores, 1974, pàg. 152
[3] No ens referim a una direcció del vot individu a individu, sinó a una manipulació global, de base estadística de grups socials (Per citar algun exemple qualsevol, la comunitat hispanoamericana de Barcelona), dins del qual potser no tots realitzaran un vot concret, però si la majoria. 

[4] Raimon, vers del poema No el coneixia de res compost aproximadament el 1965.
[5] Ortega y Gasset, José, La rebelión de las masas, Santiago de Chile, Editorial Bello, 1989. Pàg. 59

dimarts, 23 d’abril de 2013

la quàntica dels pobles agermanats amb persones conectades

Hi ha lectures que acompanyen, n’hi ha que fan plorar –ai, el cavall de la mina de Germinal–. N’hi ha que  avorreixen fins a les ovelles i d’altres que fan riure. La breu biografia, escrita per Hannah Harendt,  de Walter Benjamin provoca germanor amb aquest brillant i sobretot especial pensador del segle XX.
 

Walter Benjamin (1892–1940) i l’homenet geperut que diu l’Hannah. Walter acompanyat per aquella idiota mala sort que l’empeny a abandonar París per escapar d’un previst bombardeig nazi (carregant sota el braç una capsa que amaga cinquanta-i-u iogurts per a regalar a un amic que compleix cinquanta (més un) anys. (Al menys no són dies ->51 anys * 365 dies = més de divuit mil: buffff!).

Aquella idiota mala sort que el fa sojornar a Meaus. I mentre a París l'alegre vida de cabarets i champagne gaudeix de l'oblit dels bombarders alemanys, a Meaus, sota la pluja de bombes (Potser un dels pocs indrets seriosament atacats perquè era un punt de concentració de tropes (Pàg. 167)), Benjamin regala la capsa plena de iogurts al seu amic... que des de fa dos dies és oficialment diabètic.
 
Ironies de la vida, tropes és anagrama del castellanisme torpes.
 
Deia la mare de Walter: la turpitud t’envia els seus records. Torna a fer-ho un cop més perquè la vida va discórrer sempre amb la companyia del homenet geperut i les seves salutacions que no el va abandonar mai.  Una parella singular amb una vida maldestrament singular o, anagramanitzant la frase,  una parella maldestre amb una vida singularment entorpida.

Walter va arribar al paradoxisme de la mala sort estúpida el dia que, escapant dels nazis i amb els papers per anar a Estats Units és troba encallat a França per la falta d’un simple, fàcil, estúpid i senzill salconduit de sortida. Un segell. Un Ok, una paraula, un barrera pujada és, a vegades, la diferència qualitativa entre la vida i la mort. Entre una estúpida vida i una mort estúpida. Walter es va suïcidar –diuen a Port Bou en no creure poder escapar del nazisme.

 
Per la mateixa raó que el col·lapse de Nietzsche dissimula un suïcidi intel·lectual, la mort de Walter, acceptada la subtilment polèmica tesí del suïcidi,  calla un homicidi voluntari. Walter no és va suïcidar, va morir accidentalment mentre provava de desfer-se, saturant-lo de morfina-  de l’homenet geperut i les seves salutacions a Portbou.
El petit geperut, la barrera infranquejable entre Walter i l'entorn. El pensador en vida i ja reconegut entre el seu grup de persones, "conegut però no famós"pàg. 161, era conscient que arrossegava un feixuc interface entre la pròpia realitat i la del més enllà de les seves fronteres sensorials que distorsionava inputs i outputs de manera maligna, impossibilitant tot enteniment social raonable.



Els números de pàgina són de Hombres en tiempos de oscuridad, Hannah Arendt, Gedisa, 2001, Barcelona.
Imatge: Memorial dedicat al pensador a Port Bou: Passatges; obra de Dani Karavan
  http://walterbenjaminportbou.cat/content/lobra  (Abril 2013)

divendres, 19 d’abril de 2013

Corruptes a l'alça, assalariats trepitjats

Ruc. Així és com els amics em diuen que soc. Ruc perquè en un país –Catalunya, Espanya-  on el que roba més és el més “guai” (això diuen ells), s’ha de ser ruc per, en un gest d’honestedat, fer una declaració de renda complementaria perquè vaig cobrar 200 euros bruts (170 nets) d’uns suposats  endarreriments.  I més aquest any que, gràcies a les retallades no estic obligat a fer la declaració de renda ordiaria.

Home, el dic jo, crec que algú ha de ser honest, no? I la veritat és que no és fàcil quan llegim els diaris (veiem la tele) i quan fer aquesta declaració complementaria, encara que no és difícil per a un assalariat ras com jo,  significa haver d’anar a un gestor o demanar a algun amic que en sàpiga de fer-la, perquè hisenda, és clar, no posa cap facilitat ja que “no és el seu problema”.

I el més irònic de tot plegat és que he de fer aquest tràmit perquè un senyor amb nom i cognoms –encara que aquí callo- de la Administració de Justicia de la Generalitat de Catalunya, de la qual en soc treballador,  no ha fet bé la seva feina. De fet, fins i tot podria haver fet –ironies del destí- una irregularitat, car aquests presumptes endarreriments no són, sembla ser, llei a la mà, tals sinó que són part de les remuneracions regulars del 2012.   
Per cert, ni sumant aquest 200 euros arribo al mínim. Així no sortirem de pobres! Que hi farem; qui val, val i qui no, doncs a pobre de solemnitat, així ens volen. Potser té raó els meus amics i he de començar a no ser tant innocent.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Nietzche, Eco i Shumman: superhomes i remors al CCCB

Aquesta tarda hi havia al CCCB  una conferènciaconcert o concertconferència al voltant de Nietzsche i la música. A l’escenari, un piano,  carro platonià dirigit per  Gregorio Luri i tirant d’ell Abraham Tena Manrique i Esther Tena Manrique, a quatre mans. Agraham i Esther, Esther i Abreaham. M’he deixat embolcallar pels comentaris de Luri i transportar pels acords de les peces que s’anaven desgranant una rere l’altra, amb una serena calma.  

 

El meu cervell, però, hiperactiu ell, que també és conduït per dos cavalls força antagònics, abusant de la serena calma de l’esperit a fet una escapada mnemotècnica a la lectura que per a la classe de cultura als mitjans de comunicació he realitzar aquest matí: un fragment de Apocalípticos e integrados d’Umbeto Eco, concretament el capítol anomenat cultura de masas y “niveles” de cultura (una primera lectura, una presa de contacte que en dirien alguns).

 

Aquest viatge no era perquè sí, sonava en aquells moments la cinquena peça del programa,  l’Obertura Manfred de Shumman (en versió, és clar, per a piano a quatre mans) i dins meu bullien les preguntes. Això és alta cultura? És cultura, potser, baixa? Jo l’entenc, aleshores, és baixa o alta? Soc culte o només m’ho penso? Estic en aquest sector de “cultura mitja” que banalitza l’alta cultura, que la democratitza?

 
 

Bé, anem a pams. Explicava Valentín Roma en un seminari impartit al MACBA l’any passat, que sempre hi ha hagut banalització de l’art (és clar que quan parlem de banalitzar la cultura, parlem d’art, car ningú pensaria en banalitzar la guerra, o l’agricultura o “los usos y costumbres” d’una societat).  Podem recórrer al clàssic exemple de Vivaldi o, si en volem un de visual, recordar El gronxador de Fragonard.

 

Per altra no entenc prou bé l’argument que diu que la cultura baixa, la banal és aquella que és primària, directa, superficial, que no requereix interpretació. No ho entenc prou bé perquè  llavors l’Obertura Manfred seria banal, baixa cultura, car ha anat dels sentits directe al cor, sense cap esforç ni interpretació. I jo no puc ser considerat, de cap manera, dins l’elit cultural que defensava Nietzsche, amb dedicació completa per al coneixement (encara que no soc l’únic, recordem a Kafka o a Pessoa).

 

Alguna cosa no va bé, oi?

Jo diria que la cultura és elitista (no entès mai perquè els pares passegen per les sales del museu uns avorrits fills, que entre crit i crit preguen per anar-se’n aviat al nou centre comercial a menjar greix). Però és un error, sobretot avui creure que l’elitisme ho és en funció de l’economia. Hem de trobar una altre paràmetre. Crec que és fàcil. Només cal reformular el pensament nietzschià amb un condicionant: culte és aquell que es dedicaria en exclusivitat al coneixement. Culte és la persona que no arriba mai a ser culte, sinó que sempre es troba en el camí de pujada cap a la cultura.

 
 
Concloent doncs: la cultura és elitista, per descomptat, però és un elitisme gens aristocràtic, gens definit pel lloc o classe social de naixença. És un elitisme que es guanya dia a dia, al qual només s’accedeix per la paideia en el sentit més clàssic de la paraula. Ai, em sembla que hem donat una volta de 360 graus. Oi, Joan Carles?