dimarts, 23 d’abril de 2013

la quàntica dels pobles agermanats amb persones conectades

Hi ha lectures que acompanyen, n’hi ha que fan plorar –ai, el cavall de la mina de Germinal–. N’hi ha que  avorreixen fins a les ovelles i d’altres que fan riure. La breu biografia, escrita per Hannah Harendt,  de Walter Benjamin provoca germanor amb aquest brillant i sobretot especial pensador del segle XX.
 

Walter Benjamin (1892–1940) i l’homenet geperut que diu l’Hannah. Walter acompanyat per aquella idiota mala sort que l’empeny a abandonar París per escapar d’un previst bombardeig nazi (carregant sota el braç una capsa que amaga cinquanta-i-u iogurts per a regalar a un amic que compleix cinquanta (més un) anys. (Al menys no són dies ->51 anys * 365 dies = més de divuit mil: buffff!).

Aquella idiota mala sort que el fa sojornar a Meaus. I mentre a París l'alegre vida de cabarets i champagne gaudeix de l'oblit dels bombarders alemanys, a Meaus, sota la pluja de bombes (Potser un dels pocs indrets seriosament atacats perquè era un punt de concentració de tropes (Pàg. 167)), Benjamin regala la capsa plena de iogurts al seu amic... que des de fa dos dies és oficialment diabètic.
 
Ironies de la vida, tropes és anagrama del castellanisme torpes.
 
Deia la mare de Walter: la turpitud t’envia els seus records. Torna a fer-ho un cop més perquè la vida va discórrer sempre amb la companyia del homenet geperut i les seves salutacions que no el va abandonar mai.  Una parella singular amb una vida maldestrament singular o, anagramanitzant la frase,  una parella maldestre amb una vida singularment entorpida.

Walter va arribar al paradoxisme de la mala sort estúpida el dia que, escapant dels nazis i amb els papers per anar a Estats Units és troba encallat a França per la falta d’un simple, fàcil, estúpid i senzill salconduit de sortida. Un segell. Un Ok, una paraula, un barrera pujada és, a vegades, la diferència qualitativa entre la vida i la mort. Entre una estúpida vida i una mort estúpida. Walter es va suïcidar –diuen a Port Bou en no creure poder escapar del nazisme.

 
Per la mateixa raó que el col·lapse de Nietzsche dissimula un suïcidi intel·lectual, la mort de Walter, acceptada la subtilment polèmica tesí del suïcidi,  calla un homicidi voluntari. Walter no és va suïcidar, va morir accidentalment mentre provava de desfer-se, saturant-lo de morfina-  de l’homenet geperut i les seves salutacions a Portbou.
El petit geperut, la barrera infranquejable entre Walter i l'entorn. El pensador en vida i ja reconegut entre el seu grup de persones, "conegut però no famós"pàg. 161, era conscient que arrossegava un feixuc interface entre la pròpia realitat i la del més enllà de les seves fronteres sensorials que distorsionava inputs i outputs de manera maligna, impossibilitant tot enteniment social raonable.



Els números de pàgina són de Hombres en tiempos de oscuridad, Hannah Arendt, Gedisa, 2001, Barcelona.
Imatge: Memorial dedicat al pensador a Port Bou: Passatges; obra de Dani Karavan
  http://walterbenjaminportbou.cat/content/lobra  (Abril 2013)

divendres, 19 d’abril de 2013

Corruptes a l'alça, assalariats trepitjats

Ruc. Així és com els amics em diuen que soc. Ruc perquè en un país –Catalunya, Espanya-  on el que roba més és el més “guai” (això diuen ells), s’ha de ser ruc per, en un gest d’honestedat, fer una declaració de renda complementaria perquè vaig cobrar 200 euros bruts (170 nets) d’uns suposats  endarreriments.  I més aquest any que, gràcies a les retallades no estic obligat a fer la declaració de renda ordiaria.

Home, el dic jo, crec que algú ha de ser honest, no? I la veritat és que no és fàcil quan llegim els diaris (veiem la tele) i quan fer aquesta declaració complementaria, encara que no és difícil per a un assalariat ras com jo,  significa haver d’anar a un gestor o demanar a algun amic que en sàpiga de fer-la, perquè hisenda, és clar, no posa cap facilitat ja que “no és el seu problema”.

I el més irònic de tot plegat és que he de fer aquest tràmit perquè un senyor amb nom i cognoms –encara que aquí callo- de la Administració de Justicia de la Generalitat de Catalunya, de la qual en soc treballador,  no ha fet bé la seva feina. De fet, fins i tot podria haver fet –ironies del destí- una irregularitat, car aquests presumptes endarreriments no són, sembla ser, llei a la mà, tals sinó que són part de les remuneracions regulars del 2012.   
Per cert, ni sumant aquest 200 euros arribo al mínim. Així no sortirem de pobres! Que hi farem; qui val, val i qui no, doncs a pobre de solemnitat, així ens volen. Potser té raó els meus amics i he de començar a no ser tant innocent.