diumenge, 2 de març de 2014

El miracle d'Anna Sullivan. Una cosa de llenguatge (que no de llengua)




 Avui vull recordar aquesta pel·lícula de 1962  (segons la Filmaffinity) i que en castellà porta el nom de la mestra, coprotagonista del film, però que originalment es deia The Miracle Worker, o sigui, una cosa semblant a  El miracle  treballor, -Carol, ja em diràs la teva.  


Bé, títol apart, el tema és que sembla feta, aquet llargmetratge, a pèl pel que fa al curs que estic fent justament en aquest quadrimestre sobre la història del llibre i la lectura, sobretot pel que fa a la lectura.

Us imagineu que naixeu sords i cecs i que fins aproximadament els deu anys no entreu en algú que us expliqui el que és la llengua?

Encara més, us heu parat a pensar mai que és la llengua (millor dit, el llenguatge)?
Jo sí. Fa ja molts, massa anys, algú em va dir com de passada que fet i fet nosaltres pensem amb paraules, sense paraules no hi ha pensament.

Potser seria agosarat, però no massa exagerat dir que aquesta senzilla i aparentment innocent frase ha estat la meva pastanaga durant anys –encara ho és-  i el meu leitmotiv, perquè regularment, com un Quixot al Toboso,  ensopego amb la relació entre la llenguatge i el ser humà.

Bé, reprenem el fil perquè realment no us volia parlar de llenguatge sinó de la pel·lícula, protagonitzada per una explosiva Patty Duke que no sent, que no veu, però té una intel·ligència prodigiosa. És clar que parlar-vos d’aquesta pel·lícula és el mateix que parlar-vos de llenguatge ja que el veritable protagonista es justament el llenguatge en el seu estat més pur. Perquè fet i fet la llengua és un codi, bàsic, elemental, en el límit de la natura que diria segurament el professor Max Hidalgo, però jo m’atreviria (con todo respeto, Max) a pujar un petit esglaó de llengua a llenguatge: el mecanisme, “l’intringulis”, les bambolines de la llengua mentre que l’escriptura ja és, directament, l’actor que juga amb la llengua i a cops un director que sempre seu en una de les cadires de platea, tal com fan els autors de Best-sellers, mers usuaris del llenguatge per transmetre i sobretot vendre mooolt.

Vaja, un cop més m’he perdut en el llenguatge. És impossible parlar d’aquest film sense enredar-s’hi. I no sé que és millor si que el veieu primer i després en penseu i investigueu, o, tot just al contrari, primer preneu consciència de com la llengua –el llenguatge- ens construeix com a éssers subjectius i després us deixeu emportar pel metratge en blanc i negre i hauria de dir sonor a mitges, ja que, tret d’algun so de la menuda (recordeu que no es muda, però no pot emetre allò que no ha sentit mai!) i, a banda dels personatges circumstancials, el diàleg només està en les mans –o boca- de la mestra, l’Anna Sullivan, la Helen no pot tenir diàleg perquè, senzillament no sap que pot parlar, que pot emetre sons articulats.

De fet, la nena no sap ni tan sols que hi ha una cosa que és diu llenguatge i que serveix per comunicar-nos entre nosaltres.
Perdó. Aquí em cal dir una cosa: certament si coneix el llenguatge com a manera de comunicació, en petits gestos (a vegades no tan petits) i “interpretacions” facials, faltant-li doncs, la estructuració d’aquest llenguatge anàrquic en una llengua, o sigui en una comunicació.
Qui sap si Max no em dirà, potser, que la diferència conceptual entre llenguatge i llengua és justament aquesta, el llenguatge és una comunicació... diguem animal, descontrolada, instintiva, sense raó. La llengua incorpora la raó, per això, de llengua només en tenim els humans en tant que terrícoles amb raó (clar que pel que ens serveix... oi?).

Salut, nois i noies, fins aviat.