dissabte, 14 de febrer de 2015

Bellvitge 15:30 (I)



   Allà estava, en peus i una bossa blanca a les mans amb la roba de l’home que feia poc havia ingressat a les urgències.
Així començava una aventura a l’hospital. Un inici que era, al temps el final d’una altra aventurà que començà amb una pregunta:
—¿Sabes algo de ....? —em deia un conegut del barri— Hace días que no me coge el teléfono

     Efectivament, ningú agafava el mòbil, ningú despenjava el fix. Efectivament alguna cosa passava perquè a dos quarts de tres, ell sempre era a casa.  Vaig córrer a buscar el meu joc de claus. Vaig tornar a córrer cap a casa d’ell. Truco, ningú contesta, només el gosset borda que borda entre desesperat i esperançat.

     Fico la clau, no. No puc. Alguna cosa destorba. I és que el pany ja té una clau, per dins. No puc obrir. I el gos borda i borda. Cops a la porta, res a fer. Truco als bombers i mentrestant venen, no sé perquè penso que rere la porta hi ha la mort, surto a buscar algun veí per entrar pels patis.  Una veïna intenta ajudar-me (a treure la clau de dins) amb un tornavís: res a fer i els bombers encara no han arribat. La Portera em franqueja el pas cap el patí. La galeria del pis és molt amunt no hi arribo. Veig una escala. L’obro, m’hi enfilo. No hi arribo. La canvio de lloc, m’hi enfilo fins a dalt de tot mentre la portera, bona noia, la subjecta em fermesa.

     Poso un peu, un altre en una peça (que no sé massa bé que és) que es trenca però m’ha donat prou empenta per posar l’altre peu. Estic a dalt, al pis, però encara he de travessar la barana, i no és fàcil. Amb compte de no caure em situo, em preparo, em col·loco bé i finalment passo una cama, després l’altra. La porta de la cuina és oberta: JA SÓC DINS!

     El gosset em ve a dir hola, gràcies, i moltes coses més. Cada salt cap la meva cara és una mostra d’agraïment, de benvinguda.  Corro pel pis, busco, a l’habitació, al corredor, alguns llums estan oberts però no veig a ningú. Llavors sento una veu, cap al sofà, miro. Allí està, quasi despullat, indefens, panxa enlaire, tremolós, espantat, al·lucinat., però VIU.

    Obro la porta del carrer,  els bombers han arribat —de fet, no han trigat quasi res, encara que l’estona hagi pogut semblar eterna—, els hi agraeixo la presa i tot i que no fan falta per obrir la porta, són el primer contacte amb l’home. Als pocs minuts, la urbana i l’ambulància. Uns m’ajuden a recuperar la documentació necessària  —poca, però en aquells moments il·localitzada—, mentre els professionals mèdics prenen cura de l’home.

   Al cap de mitja hora estic a l’ambulància camí de l’hospital. I així és que estic aquí, en peus i amb una bossa blanca a les mans i sense saber gairebé que fer...

Bombers, gràcies. Guàrdies Urbans, gràcies. Equip de l’ambulància: gràcies. Hospital: gràcies.  A tots vosaltres, servei públic: gràcies.