dissabte, 12 de desembre de 2015

Marilyn, una gran dona encara per entendre.




A la pel·lícula A week with Marilyn (2011) -FIlmaffiny, un pela canyes vol treballar tan com sí com sí en el món del cinema: És en Colin Clark. Per aquelles raons de la vida, potser la sort del novell, potser l’espontaneïtat, el cas és que Collin esdevé una persona important al voltat de l’actriu a despit d’altres que el volen apartar.

Hi ha certs coquetejos entre ells dos però a la pel·lícula (caldria veure el llibre) no sembla que hi hagués sexe, és més, podem pensar que seria un destorb a una pel·lícula on descobrim la Marilyn menys Marilyn: la més insegura, menystinguda, sempre amb una ajudant academicista al seu costat (Paula Strasberg), com si no podés escapar de les normes i actuar com a ella li sortís de natural.

 

Minut 1:10 del llargmetratge; conversa íntima entre Collin i Marylin:

-Collin:  Qui és aquesta dona? [senyala una fotografia]

-Marylin: És la meva mare. EM va comprar un piano blanc poc abans quela tanquessin en un manicomi. Em vaig criar en cases d’altra gent.

-C: És L’Abraham Lincoln [senyala una foto d’ell]

-M: És el meu pare. No sé qui és el emu pare, o sigui que podria ser ell, oi?

-M: Tens casa, Colin? Una llar de veritat? Amb un pare i una mare?

-C: Sí, I tant!

-M; I  t’estimen?  

-C: Segur que sí

-M; Doncs tens sort

-C: Sí

-M; M’estimes, Colin?

-C: Sí. Ets com una deessa grega

-M; No sóc una deessa. Només vull que m’estimin com a una noia normal

-C: El Sr. Miller t’estima

-M; No. Hi vaig trobar les seves notes. Hi deia coses espantoses de mi,

-C: Els escriptors gargotegen moltes coses

-M; No, volia que les trobés. Hi deia que tant de bo no s’hagués casat amb mi

-M; Per què els que estimo sempre m’abandonen?

-C: Jo no t’abandonaré mai

 

-M; La gent només veu la Marilyn Monroe i quan s’adonen que no sóc ella, fugen


 

 

En canvi, les converses entre els dos personatges són d’unes complicitats que ells poden creure
finites però que duraran anys i anys (en el cas de  Marilyn menys per la seva misteriosa mort)
Sense ser jo pas cap artista i encara menys cap artista de renom, d’alguna manera si copso que en determinats moments i projectes s’espera força de mi, i moltes vegades triomfo, i altres cops no.

Però també que de mi s’espera un Lluís determinat, divertit per descomptat i fins i tot una mica boig;  treballador i poc molest. Un Lluís que s’invita als dinars sota la pena d’haver de suportar qualsevol discurset avorrit que ell no sap controlar.

Per això, potser, em sento tant proper a Marilyn, perquè incomprensió que pateix és una mica la meva.


La gent només veu al Lluís i quan s’adonen que jo no soc ell, fugen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada