diumenge, 10 de gener de 2016

Avui, trist 10 de gener de 2015, ¿neix un nou pseudo-heroi?


Segons la doctora i professora de la UAB d’Història Contemporània de Catalunya, Dra. Gemma Rubí,  va esser el 1892, quan La Unió Catalanista (grup conservador)  va celebrar el primer onze de setembre davant l’estatua de Rafael de Casanova.

 

Era Rafael Casanova realment un heroi? No recordo exactament però crec que en aquell moment, la Dra. Rubí ja va insinuar que l'estatua de Casanova, a Passeig Sant Joan (Gairebé on és ara), era el símbol més proper que es tenia a prop tot i que no el més adequat. Però sabem que Casanova va arribar a ser Conseller en Cap a la manera de Claudi, vaja, de casualitat i perquè no hi havia ningú més i, no sabem massa bé com ni perquè, que estrany, curiós, quina casualitat i quina coincidència que va esser l’únic en no patir el càstig dels castellans, poden tornar a exercir l’advocacia (se suposa que en castellano, que hace más fino, i va morir, tranquil·lament, com Franco, el 1743 (això sí, no a un hospital públic, sinó a casa seva: eren altres temps).

 

 

Alfred Bosch, escriptor i actualment col·laborador d’ERC no dóna una imatge massa idíl·lica de Casanova en la seva trilogia sobre la guerra de 1714. Vaig tenir ocasió (llavors no era famós) d’escriure’m amb ell i em va assegurar —i me’l crec— que, a banda de la trama novel·lística, els fets eren tan reals com ell creu que honestament i sàviament ho eren.  

Bé, ara no estic en disposició de trobar totes i cada una de les cites que fa de Casanova, però a vol de ploma n’he agafat algunes del final:

1-“—Doncs vinga —va replicar el superior—; aquí ja ho estan fent. I en Casanova? On para aquest home?
—Costa de dir. M’han arribat veus que ha passat per Sant Pere i que, en sentir xiular les bales,ha tornat cap a la Casa de la Ciutat. També m’han dit que ...” (Pàg. 680)

 2-“I també s’hi trobava, sí, el molt honorable Casanova, blanc i transfigurat, que arborava el pal. Era impossible saber si ell empenyia la ciutat o la ciutat l’empenyia a ell, però el cas és que complia el seu paper” (Pàg. 685)

3-“De fet, bona part dels ferits es quedaven de pedra quan eren infressats i veien, amb els seus propis ulls, el cnseller en cap ajagut al llit i conversant plàcidament amb la seva colla. Alguns venien convençuts que el mandatari havia mort; d’altres que l’havien ferit de gravetat; altres, que s’havia lliurat a l’enemic.... I encara alguns sostenien que el de la bandera, el que havia sortit a encapçalar la reacció, no era pas en Casanova, sinó un fuster del Raval que se li semblava molt.” (Pàg. 694).

 Alfred Bosch, 1714 (en un sol volum), 2003, La butxaca, Grup62 Columna, Barcelona
 


Doncs bé, si la dreta catalana de 1892 va aconseguir convertir en heroi a Casanova i enfosquir a Villarroel (Bé, queda un carrer a la ciutat), que va morir, segons Antoni Muñoz i Josep Catà el 1726 després de viure en condicions duríssimes; o en Moragues, que apressat, torturat i executat el 1715 va tenir el cap penjat als quatre vents durant 10 anys al Portal de Mar.

Si com deia, la dreta catalana de 1892 va aconseguir tot això, que no aconseguirà la dreta de 2015 amb el “venerable” Mas.

 

Potser, d’aquí uns anys, un descendent d’Alfred Bosch, ens escriurà la veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada