divendres, 25 de març de 2016

Alguna cosa put

Alguna cosa fa pudor en tots aquests atemptats, el de París, el de Bèlgica i els de altres indrets els noms dels quals oblidem perquè no són Europa. Veureu, no dubto pas que els nois que s’immolaren i de pas es carregaren un grapat de persones i qui sap si animals no humans també ho fessin en nou del seu deu (el possessiu és ironia); el que no tinc tan clar, però, és aquell que els manà, aquell que els guià, que els donà l’explosiu —per mes que m’hi fixo, no he trobat mai cap bocí d’explosiu abandonat al clot d’un arbre— ho fes en nom d’un altre deu que no fos un de conegut i adorat per tots, sense cap diferència i que coneixem com diner. Fins i tot, pensem, penseu... l’explosiu... la matèria primera capaç de tanta destrucció... algú l’ha hagut de fabricar, algú hi ha fet negoci (o sigui, diner); la pregunta llavors és ¿qui?

 
Bé,  ara anem  a l’altra cantó del carrer: la religió. Després d’uns quants anys d’estudis em sembla clar que el fet religiós (no una religió concreta, una realització) és innat de l’home com ho és la por i la perplexitat i necessitat d’explicació d’allò desconegut. Fins i tot els mes areligiosos —Nabokov és un exemple famós— tenim dins nostre un substrat de qüestionament metafísic.  El que em provoca tristesa són les mostracions patètiques —de pathos— religioses. Ja sigui un nicab àrab o una mantellina catalana. Ja sigui una islàmica Mà de Fàtima, una creu de David jueva o una de Cristiana. I, en paral·lel, el que em preocupa (a mida que em faig vell, cada cop menys), és la manipulació del poder —el diner— del poble, a vegades ignorant a vegades lletrat, per dirigir-lo en benefici de la cobdícia dels pocs que sembla ser estan al cap d’amunt de la industria d’armament i dels molts soldats que fan de traficants, legals o no, d’armes.

 

Em sembla tan absurd un atemptat religiós (si es que ho és, ja veieu que en tinc dubtes raonables) com un atemptat per futbol. Vaja, que entenc tampoc les bombes de París, Bèlgica i d’aquests altres indrets que oblidem perquè no són Europa, com si les haguessin fet esclatar en nom del... no sé, del Barça,  per anomenar un equip molt proper a casa.

 

Crec, i amb això acabo, que la vida és prou difícil i curta com per posar-hi encara més entrebancs. No entenc, per altra banda, com, per una banda ens esmercem tant en curar malalties (a vegades amb el sofriment —la ditxosa investigació “necessària”— d’animals no humans) i per l’altra, en canvi, ens afanyem a fabricar mort envasada.

 

 





Imatges de la tristament famosa execució a foc  del pilot Jordà. Hi ha nombrosos enllaços, vet aquí un d'ells:
http://www.elmundo.es/internacional/2015/02/03/54d0fd0a268e3e500d8b4577.html
 



Ah!, i encara una última cosa, com pot dir ningú que un gos és impur? Això és que no coneixen la Piula o el Nino! (I tants d’altres)
http://www.veterinarios.info/2057/espana-los-musulmanes-llevan-a-cabo-una-yihad-contra-los-perros/



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada